Acabes d’arribar a un indret totalment nou, en el qual no coneixes absolutament ningú. Tan sols xampurreges la llengua. I no acabes d’entendre gaire com hi funciona la vida. A més, no et trobes gaire bé i resulta que no tens targeta sanitària o, si en tens, ja sigui per l’idioma o per particularitats culturals, pot ser que el metge no acabi d’entendre què et passa. Així es troben molts migrants, sobretot els que viuen en una situació més precària quan arriben al nostre país. Ara, un grup d’investigadors ha posat en marxa un projecte perquè la sanitat, en un futur pròxim, no tingui fronteres.

Al capdavant de la iniciativa hi ha la Dra. Ethel Sequeira. L’Ethel és metgessa de família al CAPSBE Casanova de Barcelona i també és la investigadora principal del projecte CRIBMI juntament amb altres investigadors d’ISGlobal, centre que rep el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, l’IDIAPJGol i la Fundació Clínic. De pare i marit indis, s’ha dedicat molts anys a la cooperació internacional, i és la prova vivent que la nostra societat és una coctelera de cultures. Un trencaclosques d’històries i viatges. Un exemple claríssim que urgeix un sistema de salut que respongui a les necessitats particulars d’una població mundial que circula, flueix i es barreja. Perquè vivim en un món en què la salut d’uns quants es converteix en el benestar de tothom.

“Dijous passat al CAP vaig visitar immigrants de nou països diferents en una mateixa tarda”, ens explica la doctora. I precisament d’aquesta realitat va néixer el projecte CRIBMI. “Ens preguntem si podríem millorar la salut (i la vida) d’aquests pacients, si ens fixéssim en les patologies sanitàries més freqüents que hi ha als seus països d’origen i entre les persones que han hagut d’afrontar un procés migratori”. I després de mesos revisant literatura mèdica, els investigadors van desenvolupar una alerta per al sistema informàtic de l’Atenció Primària que creua les dades de països d’origen, sexe i edat dels pacients i ensenya al metge de família les proves que seria recomanable fer, i l’adverteix de les possibles malalties infeccioses i del risc o no d’afeccions sobre la salut mental o de condicions com ara la mutilació genital femenina.

 

 

El programa pilot de l’estudi s’està posant en pràctica a vuit CAP de Lleida, Barcelona, Manresa i Tortosa. En quatre, el personal sanitari ha rebut un manual amb recomanacions de cribratge en funció dels països, a més de formació específica sobre malalties infeccioses tropicals (com ara la malaltia de Chagas) i sobre les que tenen més presència en països determinats (com ara el VIH o l’hepatitis B i C). En els altres quatre centres, a part del que hem esmentat, s’ha implementat l’alerta informàtica. En dos anys se sabrà quin sistema és més eficient, però l’Ethel té bones sensacions: “Ja hem detectat dones que eren pacients nostres i desconeixíem que els havien practicat la mutilació genital femenina”.

“Un cop trencat el mite que l’immigrant no fa servir bé el sistema sanitari, era important anar una mica més enllà de l’associació bàsica d’immigració amb infeccions”, apunta l’Ethel. “Per això també ens fixem en la mutilació genital i en la salut mental”, tot i que reconeix que aquest darrer àmbit és el més difícil de tractar. Diagnosticar estrongiloidiasi és relativament senzill. Però no ho és tant saber si un adolescent té conductes addictives o si algú d’un país amb alta conflictivitat, com Síria o Pakistan, pateix de trastorn del son. Cal preguntar. Cal comunicar-se. I aquí és on entra en joc un altre factor que aquest projecte vol trencar: la por.

“Encara que ara sembla ser que a Espanya els immigrants irregulars podran tornar a accedir a la sanitat pública, ells continuen tenint por que si van al metge els denunciïn”, ens explica l’Ethel. “Per aquest motiu és essencial tenir personal especialment sensible a l’hora d’atendre persones d’altres cultures que han passat per processos migratoris. Perquè, de vegades, la dificultat no és tant saber què li passa al pacient, sinó com cal abordar la situació com a metge”.

La meta final és facilitar la comunicació entre pacient i professional, tot i que de vegades ni tan sols parlin el mateix idioma: gràcies a l’alerta, el metge no haurà de buscar a les palpentes possibles malalties i serà conscient que també ha d’estar atent, per exemple, a indicis de malestar psicològic. “L’atenció primària és el que és perquè no només busquem patologies: també creem relacions amb els nostres pacients. Perquè sobre la salut hi influeixen moltes coses, i establir vincles és part de la cura”.

 

Fotografia: Mònica Figueras