Quantes vegades t’han dit que no podies fer alguna cosa? Perquè eres massa jove, perquè eres massa gran, perquè era el pitjor moment i tot t’aniria en contra… Davant d’això, hi ha dues opcions: rendir-te abans de començar o entossudir-s’hi i perseguir els somnis. Per exemple, no només recorrent una muntanya qualsevol en bicicleta, sinó travessant a pedal ni més ni menys que els Alps! Com acaba de fer Raquel Castillo, qui, després de superar un limfoma de Hodgkin amb afectació pulmonar gairebé mortal i un autotrasplantament de medul·la, no només va complir el seu repte esportiu més important, sinó que el va fer servir per recaptar fons per a la recerca contra el càncer a la sang a la Fundació Josep Carreras, gràcies a la plataforma de crowdfunding migranodearena.org i ”la Caixa”, que acaben de nomenar-la, amb tots els mèrits, “Causa del mes”.

La Raquel té 39 anys, ha superat un limfoma de Hodgkin i somriu com qui no para de complir somnis. “A mi l’esport em dona vida. Però un dia, de sobte, vaig començar a no rendir. M’ofegava i no entenia per què, fins que un dia vaig escopir sang i els metges em van diagnosticar un limfoma d’estadi 4, el pitjor, que m’afectava els pulmons. Els pulmons! El que més necessitava. Tot i no beure ni fumar i ser esportista. Va ser la pitjor de les notícies”, recorda.

Després d’un assaig clínic d’un any que no va funcionar, un trencament de peroné justament abans d’una mudança forçada i un còlic nefrític increïblement inoportú, va començar un altre tractament, aquesta vegada convencional. “Em van dir que si la quimio funcionava podríem fer l’autotrasplantament de medul·la, perquè la meva medul·la no estava afectada. I va funcionar! Et treuen sang, la passen per una màquina, trien les cèl·lules bones i te les tornen a ficar a dins. El procés és senzill, el que és complicat és la recuperació…”, recorda. Problemes digestius, irritació a la pell, principi de pancreatitis… “Hi va haver un moment en què es va témer per la meva vida, però, al cap d’un mes, el meu cos va començar a mostrar bons senyals. I en aquell moment vam cantar victòria”.

 

 

Durant tots aquells interminables mesos d’hospital, la Raquel apuntava els seus somnis en una llibreta. Tot i que els metges li van assegurar que tenia els pulmons plens de petites cicatrius i que mai més no rendiria com abans, ella va decidir que, si es curava, faria la Transalpina en solitari: 510 km en mountain bike, amb inici a la ciutat alemanya de Garmisch i amb final a Itàlia, al llac de Garda. “Quan em van dir que estava curada va ser una sensació agredolça, perquè encara estava passant el dol de dos amics de l’hospital que no ho havien superat i sentia llàstima pels que encara es quedaven allà”, confessa la Raquel. Per això va decidir posar-se en contacte amb la Fundació Josep Carreras per veure com podia oferir ajuda a la causa. “Ens va explicar l’aventura dels Alps que tenia entre mans i vam pensar en com ho podíem convertir en un repte solidari a migranodearena.org”, ens explica Clàudia Nogués, gestora de la iniciativa solidària de la fundació. “La gent sol col·laborar quan ha tingut un amic o un familiar afectat. Però el fet que ella mateixa hagués tingut i superat la malaltia encara ens va enamorar més”.

I així va ser com, després de molts entrenaments, uns quants reptes previs com la Transpirinenca i ser nomenada ambaixadora de Ride For Her (associació sense ànim de lucre que desenvolupa accions solidàries a través del ciclisme per ajudar les dones amb càncer), la Raquel va començar el seu gran repte. «No sabia si el meu cos ho resistiria, per la meva capacitat pulmonar i per l’altura dels Alps. Però vaig carregar la motxilla amb tots els meus somnis, me’n vaig anar a la muntanya i vaig pensar: “No passa res. Si no ho aconsegueixo, me’n torno”». I tot i que va ser dur, l’esportista va anar superant els dies amb èxit. «El millor era la connexió total amb la natura i tota la gent que em seguia per les xarxes, que em deia que era valenta i em donava les gràcies. Em deien coses com: “Raquel, estic ingressat per un trasplantament de medul·la òssia, i cada matí miro el mòbil i espero el teu vídeo diari, el necessito”. I jo me n’anava a dormir tardíssim per editar vídeos, però després rebia aquests missatges al matí que em feien somriure tot el dia i mereixia totalment la pena». I el pitjor què va ser? “Res. No hi ha res més dur que haver superat un càncer.”, respon amb total sinceritat.

Els donatius a migranodearena.org van començar a créixer, també gràcies a la tasca de difusió de la Fundació Josep Carreras. La Raquel era imparable. I ”la Caixa” va aportar 500 euros després de nomenar-la “Causa del mes”. “Vaig estar súper contenta. Em vaig sentir recompensada per tot l’esforç. I el fet d’acabar la travessia em va demostrar que no hi ha somnis fàcils ni molt menys impossibles”, recorda feliç. Per descomptat, la seva causa va aconseguir recaptar els 2.000 euros que s’havia proposat, que “es destinaran a la recerca per a la lluita contra la leucèmia i la resta de malalties oncològiques de la sang, com ara els limfomes o els mielomes”, ens explica Nogués. “Gràcies al seu somni podem continuar investigant”. Així és com la Raquel ha aportat el seu gra de sorra a una fundació que, en poc més de 30 anys, ha aconseguit 10.000 trasplantaments de medul·la òssia i 350.000 donants registrats. Ara, aquesta lluitadora assegura que la seva missió més important és “informar la gent perquè es facin donants de medul·la. No esperem que algú proper la necessiti. És una cosa que pots donar. No és que quan la dones et quedis sense, no et treuen un òrgan important. És una transfusió de sang i en pots donar tantes vegades com vulguis”, insisteix. “És un dels millors regals: donar vida”.

I parlant de vida, perquè deu ser que només qui l’ha estat a punt de perdre sembla que visqui amb intensitat? «Jo ara valoro molt més el temps que els diners. Hem d’invertir el temps en allò que pensem que és realment important. Hem d’imaginar que demà no existeix i viure el present pensant que potser demà no ens llevarem. Jo abans feia molts plans de futur, però he après a fer els plans per a avui. Molts cops me’n vaig a dormir pensant: “Si et morissis ara, estaries contenta amb el que estàs fent?”. I sí, ho estaria. A més, ara dic a les persones que estimo que les estimo, i expresso tot el que sento», explica sense parar de somriure. “Hi ha gent que em diu que passi pàgina, que el meu càncer va ser una cosa dolenta que ja va passar, però forma part de la meva vida, m’ha fet la persona que soc. Ara tots els meus sentits estan desperts i no em penso despistar mai més”.

 

Text: Ana Portolés
Fotografia: Rita Puig-Serra