El 28 de setembre passat la terra va tremolar a l’illa de Cèlebes, a Indonèsia. Un terratrèmol de magnitud 7,5 i un tsunami posterior van devastar el nord de l’illa. Dos mesos més tard, les xifres arribaven a les 2.000 víctimes mortals, 4.600 ferits i més de 220.000 persones desplaçades a centres d’acollida. Davant d’un desastre d’aquesta magnitud, cal actuar i fer-ho de pressa. Hi ha molta gent decidida a ajudar, però no sempre és fàcil saber com ni de quina manera fer-ho. Per sort, hi ha persones com la Sara Barbeira i iniciatives com Comité de Emergencia, que l’octubre passat va aconseguir el premi “La causa del mes”, impulsat per l’Obra Social ”la Caixa” i la plataforma de finançament col·lectiu social migranodearena.org, gràcies a la campanya que va liderar la plataforma a favor de les víctimes del terratrèmol.

Gairebé mig milió d’euros recaptats, més de 25.000 persones mobilitzades, la crida massiva dels mitjans de comunicació i la col·laboració activa de 15 empreses va ser el resultat de la prova de foc de la iniciativa, després del desastre a Indonèsia. Però què és exactament Comité de Emergencia? Fonamentalment, és posar en pràctica l’afirmació “la unió fa la força”. Sis ONG (Acnur Comité EspañolAcción Contra el HambreMédicos del MundoOxfam IntermónPlan International i World Vision) van decidir sumar esforços per arreglar dos problemes que advertien a l’hora d’afrontar accions d’urgència: la mala coordinació amb els mitjans de comunicació i la confusió social (què cal, per què i com es pot ajudar?).

 

 

“El que té de bo aquest projecte, i per això està tenint molt bona rebuda, és el concepte de col·laboració”, ens explica la Sara Barbeira, coordinadora de Comité de Emergencia: “Hi ha les sis ONG, però també hi ha mitjans de comunicació i empreses, tot junts per una causa. Això és molt potent. La col·laboració entre tots fa que la recaptació de fons sigui molt més efectiva. Als que s’hi afegeixen no els demanem diners, sinó canals per fer arribar el missatge d’ajuda”.

El que és esperançador és que hi ha moltes persones solidàries, conscients que cal ajudar quan se’ls demana que ho facin. “Espanya és un dels països en què es fan més donacions particulars quan hi ha una emergència humanitària molt greu”, ens explica la Sara. Gràcies a aquesta solidaritat i a la tasca coordinada dels integrants de Comité de Emergencia, a Indonèsia s’està treballant amb les organitzacions locals a la zona afectada perquè nens i famílies tinguin els recursos més bàsics i assistència sanitària. També s’han habilitat espais per a la infància, on els nens reben suport psicològic i educació.

Tot i que actualment és el motor de la seva vida, fa uns quants anys la Sara era completament aliena a aquest sector. “Jo vinc del món de l’empresa”, ens explica: “Treballava com a consultora de màrqueting en companyies de telecomunicacions, però no m’acabava d’omplir”. Un dia, en una d’aquestes empreses va conèixer un directiu que havia fet de voluntari a Austràlia en una ONG. La Sara es va interessar per la seva experiència i li va agradar. Així és com va començar la seva feina al tercer sector, en el qual ara està completament bolcada. “Soc una persona multidisciplinària, he estat en petits projectes que he ajudat a fer créixer, i això implica saber de tot i aprendre molt”, assegura. Fins que un dia, fa gairebé tres anys, li van presentar el projecte de Comité de Emergencia i li va encantar la idea, “perquè és el futur, és una via de captació de fons amb la qual en altres països es treballa des de fa molts anys, implicant empreses i mitjans en la tasca de les ONG”.

Per formar part de Comité de Emergencia, les ONG han de complir uns requisits molt estrictes amb els quals demostren que són especialistes en emergències humanitàries, cosa que és molt important, tal com ens explica la Sara, perquè transmet molta confiança a la societat, quan cal fer un donatiu; als mitjans, quan han de donar-los veu; i  a les empreses, quan han de donar-los suport. “Ara treballem perquè tots els protocols siguin més ràpids i efectius, i també intentem que se’ns afegeixin més empreses i mitjans de comunicació, per aconseguir molta més cobertura si hi ha una emergència humanitària molt greu”, explica la Sara, que creu que tots els esforços són petits a l’hora d’ajudar, i que no s’hi valen les excuses: “De la mateixa manera que necessitem aigua, tots hauríem de tenir a l’ADN l’impuls d’ajudar, donant una part del que tenim als que per desgràcia no tenen res o han perdut el que tenien”. En l’entorn privilegiat en el qual vivim, la Sara Barbeira assegura sentir-se orgullosa de dedicar-se al que es dedica, “perquè suposa tornar una mica del que jo tinc la sort de tenir”. Ella se sent orgullosa i, nosaltres, agraïts.

 

Text: Javier Márquez Sánchez