Davant d’un semàfor vermell, els cotxes es queden quiets. El wifi es penja un segon i la pel·lícula que et miraves s’interromp mentre tu rondines. Fins i tot els rellotges s’aturen si se’ls acaben les piles. Tot es pot aturar uns segons. Tot, menys el temps. La vida continua sempre i arreu. Fins i tot en aquells llocs que no veiem: aquella illa remota a l’altra punta del planeta, sí; però també un lloc tan proper com el centre penitenciari de la ciutat on vius.

Potser que, en una presó, el temps transcorri d’una manera diferent que a la vida quotidiana. Potser és més lent, més rutinari. Però no s’atura. I és que, com assenyala el sociòleg Enrique Arnanz Villalta, “les presons no són un pàrquing de persones, un lloc per deixar-hi la gent oblidada. Per a mi, són com un hospital de personalitats, llocs on ensenyar la gent a no cometre el mateix error dues vegades”. I sap de què parla: ja fa una dècada que és al capdavant de les CiberCaixa Penitenciàries en centres penitenciaris i centres d’inserció social, una iniciativa del programa de Gent gran de l’Obra Social ”la Caixa” que està de celebració per aquests deu anys de trajectòria.

 

Dues vegades a la setmana, els voluntaris del programa van als centres penitenciaris i ensenyen informàtica als interns, els expliquen com es fa un currículum o el funcionament del correu electrònic. I no són uns voluntaris qualssevol, sinó, potser, les últimes persones que t’esperaries de veure en una presó: persones grans. Com indica l’Enrique, els interns són els primers sorpresos: “Els sorprenen les ganes de viure dels voluntaris que, malgrat l’edat, són allà amb ells cada dia; i els sorprèn l’afecte i la paciència amb què els tracten”.

Però és precisament del fet de conèixer algú inesperat que neix tota la part positiva. “La relació amb els voluntaris grans és tan neta i tan horitzontal”, continua l’Enrique, “que esdevé un espai de confiança en un mateix i en els altres, i que fa que més d’un intern descobreixi dimensions de la seva vida que ni tan sols coneixia”.

Per sobre de tot, les CiberCaixa Penitenciàries busquen que, quan hagin complert la condemna, tinguin a l’abast tots els recursos necessaris per poder tornar a agafar-li el ritme a la vida. I això implica, sens dubte, un domini de les noves tecnologies. “Actualment no saber informàtica et deixa sense eines per viure, treballar o relacionar-te amb els altres. Sortir de la presó sense saber fer anar un ordinador seria topar amb una gran barrera social”, apunta l’Enrique. Encara que a ritmes diferents, la vida —tant dins com fora— continua. I hem de donar a tothom les mateixes opcions perquè ningú no quedi enrere.

 

Il·lustracions: Lorena Ribera