Potser Garcilaso, Góngora, Quevedo i tota la gang barroca no es posaven de fons cançons de 2Pac o Kendrick Lamar quan seien a escriure, però en el fons, ells també buscaven un ritme. Un ritme per mantenir-lo al cap i imprimir-lo al paper. Perquè la poesia és, en essència, això: ritme pur. Per això no sorprèn que el taller Rapejant els clàssics, impartit per l’actor Sergio Adillo en col·laboració amb l’Obra Social ”la Caixa” des de ja fa quatre anys, tingui tant d’èxit entre la jovenalla.

 

 

 

 

Un, dos, tres, quatre. Torna-hi. Un, dos, tres, quatre. Segueix el ritme. Potser “The Next Episode” de Dr. Dre i Snoop Dog o “The Real Slim Shady” d’Eminem t’hi ajudaran. Posa-les a tot volum i compta en veu alta: un, dos, tres, quatre. El ritme és un petit traïdor. Se t’endinsa al cos sense dir ni mitja, se t’agafa a les cames i ja no te’l treus de sobre. Tu només t’has de deixar portar. I això és precisament el primer que aprenen els nois i noies que participen a Rapejant els clàssics, una activitat emmarcada dins del projecte educatiu EduCaixa.

 

 

El taller comença amb exercicis de ritme i relaxació i acaba amb grups de set o vuit nois recitant a cop de rap un poema escrit per ells. “Inspirant-se en models clàssics i basant-se en ritmes contemporanis, la idea és que els nois aprenguin a comunicar aquests sentiments i experiències que no acostumen a tenir un lloc a l’aula”, subratlla el Sergio. “Vull que entenguin que si Garcilaso o qui sigui en un moment determinat van dir una cosa determinada és perquè en aquell moment necessitaven dir-ho, i que ells també poden fer el mateix.”

“És molt important”, continua el Sergio, “que els nois vegin que la literatura no s’estudia perquè s’hagi d’estudiar i prou, sinó perquè avui dia els seus temes ens continuen parlant i, si hi parem esment, també els podrem fer nostres”. Així, les bases de hip-hop i la literatura fan de pont entre els segles, i els estudiants de secundària s’adonen que, en realitat, tampoc no hi ha tantes diferències entre ells i aquests poetes de roba estrafolària. Al final, la rivalitat entre Góngora i Quevedo (“Érase un hombre a una nariz pegado, érase una nariz superlativa” i tots els versos-dards que van venir després) no va ser més que una altra brega de galls…

 

Fotografia: Laia Sabaté