El projecte ‘Reciclar per canviar vides’, que impulsa el programa Incorpora de la Fundació ”la Caixa” en aliança amb Ecoembes, va fer que les vides de Roberto Albaida i Isabel Vela es trobessin. Ell és tècnic d’Incorpora a la Federación Liberación Sevilla, que treballa per ajudar persones en situació de vulnerabilitat. Ella, una veïna de Los Palacios y Villafranca (Sevilla) que, després d’una dècada treballant per a una empresa de neteja, es va quedar sense feina. Després de més d’un any a l’atur, va començar a caure en una depressió fins que un dia va dir “prou”. 

La Isabel muda la pell i s’enfunda en la roba de feina. Treballa en el torn de cap de setmana a la planta de reciclatge d’envasos Aborgase, a la província de Sevilla, i vessa tant entusiasme en la feina que fa que transforma la rutina en satisfacció, com el plàstic que busca una segona vida en passar per les seves mans. “M’encanta aquesta feina, i més si sé que contribueix a millorar el planeta”. 

Però fa poc més d’un any ho veia tot molt negre. Quedar-me a l’atur va ser un cop molt dur perquè vaig passar de molta activitat, tant netejava un bar com una oficina, a veure’m de sobte sense res per fer”, explica. Els dies li passaven amb infructuoses visites a l’oficina d’ocupació per veure si li sortia alguna cosa. “Em deien ‘tranquil·la, que et queda prestació’, però jo volia una feina”, confessa.

 

Isabel Vela, contratada por Incorpora y Ecoembes

 

Va ser per mitjà d’uns coneguts al poble, quan ja feia més d’un any que era a l’atur, que es va assabentar dels cursos que oferia la Federación Liberación Sevilla a través del programa Incorpora i Ecoembes. “No m’ho vaig ni pensar i només vaig encreuar els dits perquè m’admetessin”; recorda del curs que va ser “tota una experiència” i li va donar “amics, formació i una segona oportunitat”. 

Va ser intens: “Em van ensenyar a buscar feina, a presentar-me per a una entrevista… quan jo no sabia ni què era el núvol a internet! Fins i tot em vaig treure el carnet de conductora de toro! Però sobretot em van donar molta confiança en mi mateixa”. Després d’un mes i mig de curs, li va tocar fer les pràctiques en una planta de reciclatge d’envasos. “Després de les pràctiques em van dir que m’havia d’esperar. I el dia del meu aniversari, el 20 de juny, em van fer un regal: em va trucar l’encarregat per oferir-me un contracte per al juliol i l’agost. Quan es va acabar, vaig empalmar amb una substitució per una baixa maternal, després per la lactància… i fins avui”, explica.

Amb 41 anys, somnia ser fixa a la plantilla i anar avançant en l’especialització. Ocupa un lloc de triatge, en què separa els envasos que es dipositen al contenidor groc en funció del material de què són fets. “Hi arriben molts residus, a la planta, perquè la gent cada vegada està més conscienciada pel que fa al reciclatge i gràcies a això la meva feina es pot dur a terme”. Ho diu mentre es desfà en elogis per al Roberto: “Actualment em continua trucant i està pendent de com va tot”.

De fet, ell ho corrobora i parla satisfet d’ella. “Teníem tres cursos disponibles quan es va presentar: reposador, caixer i auxiliar de reciclatge, i ella va encaixar en aquest últim. Va completar el curs i les pràctiques, però després van ser les seves habilitats i ganes de treballar que van fer la resta, i per això no han deixat de cridar-la de l’empresa”. 

En aquest sentit, explica que gràcies a Incorpora ofereixen “formació per a diferents llocs de feina, però també tècniques per cercar ocupació, habilitats socials…”. Creu que “és un programa que pot ajudar a sortir d’una situació de vulnerabilitat trobant una feina, però va més enllà, perquè l’ocupació que tenim ens defineix a la societat en què vivim”. 

A parer seu, l’anomenada economia verda pot ser una font de possibilitats, i està resistint millor la crisi. “Perquè l’hostaleria, un altre dels sectors productius principals a Sevilla, passa un moment molt dur”, lamenta. Ell veu des de la primera línia com la pandèmia ha fet forat: “El perfil de la gent que ens arriba és el mateix, però el nombre s’ha disparat. Ve molta gent que abans tenia una ocupació, potser en la venda ambulant, i que ara s’ha quedat que no en té prou ni per menjar”, exposa. 

Estar en contacte amb realitats complicades “és dur, és clar, però després t’arriba una trucada com la de la Isabel, que t’explica que l’han renovat i que agraïda que està a aquest projecte, i no se t’esborra el somriure en tota la setmana”. Precisament, d’aquí a una estona comencen un altre curs d’auxiliar de reciclatge i, amb això, una oportunitat per a un altre grup de persones que, com la Isabel, no es volen rendir a les adversitats.

 

Text: María Sánchez-Campa