L’Arancha i la Rocío parlen de la mare, Arancha, amb un somriure que la manté viva, i els agrada recordar les bromes que feien juntes. Això sí, no amaguen les llàgrimes quan recorden els moments difícils que van començar amb el diagnòstic d’un tumor cerebral. Aleshores, el suport del pare va ser fonamental, com també ho va ser el de l’Olga, la psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial del’Hospital de San Rafael, del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa” que les va atendre.

La mare de l’Arancha i la Rocío va descobrir que alguna cosa no acabava d’anar bé durant una visita a la família a Bilbao, però no va voler dir res per no preocupar innecessàriament. Poc després, es va confirmar el diagnòstic i va començar un procés llarg, complex i dolorós que va incloure set intervencions quirúrgiques i tractaments de quimioteràpia i radioteràpia.

La primera intervenció havia de ser senzilla, perquè només era una biòpsia, però l’Arancha va perdre la mobilitat del costat esquerre i es va haver d’enfrontar a tots els obstacles que suposava aquella limitació: s’havia de moure en cadira de rodes, viure en un pis adaptat, dependre de les atencions dels altres… “Tot va sobre rodes”, bromejava ella.

Durant aquest procés, les dues filles no només van cuidar la mare, sinó que també van aprendre a cuidar-se entre si. Malgrat la situació en què estava la mare, recorden amb orgull que mai no va deixar de preocupar-se per elles: va insistir que les dues continuessin treballant, sempre va treure ferro a la situació i les va guiar en tot el que va poder. També s’emocionen recordant la quantitat d’amics i familiars que les van ajudar, i assenyalen el gran suport que va ser el seu pare.

 

El apoyo psicológico es fundamental cuando una persona se encuentra transitando una enfermedad avanzada

 

Tot i que els pares s’havien separat anys enrere, les filles eren conscients que, en una situació com aquesta, era important posar en perspectiva les seves diferències i reconciliar-se amb el passat. Així, tots dos es van poder acomiadar sense rancúnia i les dues filles van tenir el suport del pare en una situació tan difícil com la que estaven vivint.

En els últims moments, no només va ser essencial l’ajuda del pare, sinó també de l’Olga, la psicòloga que les va atendre gràcies al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa”. El seu acompanyament els va permetre trobar la serenitat necessària per prendre decisions per a les quals no estaven preparades i també l’enteresa per acomiadar-se de la mare.

Tot i que el seu estat tot just li permetia una vida digna, l’Arancha va lluitar fins al final i es va poder acomiadar de les persones que estimava. Les dues germanes fins i tot se les van empescar per fer entrar el Choclo, el gat, a l’hospital, que no va miolar mentre hi va ser. Aquests detalls recorden a l’Aranxha i la Rocío que la mare sempre va ser una dona divertida, vital i molt estimada.

Quan es va acomiadar de les filles, els va donar les gràcies per la manera que l’havien cuidada. “Gràcies per fer-me la dona més feliç del món”, els va dir. I avui aquestes paraules encara reconforten les dues germanes, que no només tenen el record de la mare molt present, sinó que continuen cuidant-se l’una a l’altra, com ella hagués volgut.

 

*Coneix totes les històries de la campanya Persona a Persona aquí.