Els anys 80, l’historiador Pierre Nora encunya el terme “lloc de memòria” i crea una nova forma d’escriure la història. L’ordre cronològic desapareix per deixar pas als objectes, homes, fets i llocs del present. Ben mirat, segur que Nora estaria d’acord en l’afirmació que un relat és un gran lloc de memòria, ja que recull les vivències d’una època en un simple bocí de paper. El Concurs de Relats escrits per gent gran, organitzat per l’Obra Social ”la Caixa” i Radio Nacional de España (RNE), celebra ni més ni menys que 10 anys convertint experiències en part de la nostra memòria col·lectiva.

A l’Andrew Stanton li devem les emocions generades en pel·lícules com Toy Story, Buscant en Nemo o WALL·E. El cineasta afirma que la primera lliçó que va aprendre sobre les històries és que les hem de crear amb allò que sabem, “capturar una veritat de la nostra experiència i expressar els valors que sentim en la fibra íntima”. I com més grans ens fem, més veritat tenim per capturar i aconseguir que els nostres relats arribin.

La gent gran ens ho demostra any rere any en el Concurs de Relats escrits per gent gran, que enguany té com a lema “Si tens una vivència tens una història”. Deixant-nos llegir una part del que han après de la vida no tan sols ens fan sentir més a prop seu, sinó que també ells se senten més capaços de remoure’ns per dins, tal com explica l’Ignacio Elguero, director de programes d’RNE i jurat del concurs, que diu que ha observat en molts dels participants el talent d’“emocionar sense focs artificials”.

 

 

Elguero coincideix amb Stanton en què tot relat parteix d’una experiència, però apunta que no tots els relats que es presenten al concurs han d’estar basats necessàriament en una història pròpia o en les pulsions del pas del temps. La Lola Sanabria, guanyadora de l’edició de l’any 2013 amb el relat El Viaje, afegeix que a ella quan escriu li sembla més interessant plasmar “allò que es trama a la societat”.

El concurs no és tan sols una exhibició de talent, sinó també un mètode d’aprenentatge, tant per als participants com per als membres del jurat i els lectors en general. I és que, com explica Elguero, ens ensenya a esborrar tòpics, com ara que les possibles dificultats d’accés a l’educació en la joventut podrien comportar una baixa qualitat literària. Ben al contrari, assegura que el nivell és increïble, i relaciona aquest fet amb l’assistència de molts dels participants als tallers d’escriptura per a gent gran que s’ofereixen als EspaiCaixa.

Encara que a alguns la passió per la ploma els ve de lluny. L’Aurora del Amo, guanyadora de l’edició del 2017 amb Blanco, va començar a jugar amb les paraules amb 10 anys, “animada per una mestra de l’escola, que em va elogiar l’exercici de redacció”. El record d’una professora també va ser l’espurna que va motivar la Lola, tot i que la seva carrera literària va arrencar fa 18 anys, un temps que li ha servit per definir-se com a escriptora i trobar en la redacció un “espai de llibertat” propi.

El concurs mostra a la gent gran fins on poden arribar les seves paraules. Segons Elguero, veuen que “el que fan serveix, es veu, es llegeix i fins i tot es pot escoltar”, ja que un dels premis és l’emissió en format radiofònic del relat guanyador. Aquest reconeixement també els anima a seguir. Actualment, l’Aurora continua amb una sèrie de relats sobre la seva infantesa dividits per colors —després de Blanco arriben Verde i Rojo—, i la Lola continua en actiu al blog que la va fer iniciar-se en el relat curt. Els escrits d’aquestes autores i de la resta de participants en el concurs ja formen part dels llocs de memòria que dibuixen la nostra història. Una història que aconsegueix tocar-nos aquella “fibra íntima” de què parlava Stanton i, com li passa a Elguero, emocionar-nos en veure’ls emocionats mentre recullen el premi o veuen que el seu esforç ha valgut, com a mínim, per fer que altres persones puguin aprendre en una lectura el que s’ha après en una vida.

 

Il·lustració: Ana Galvañ