“La catàstrofe, com a mort biològica que és, porta implícit el ressorgiment d’una nova oportunitat. De vegades, extraordinàriament radiant. Fins al punt d’arribar a l’antítesi.” Són paraules del naturalista i escriptor Joaquín Araújo. I el que ell aplica als desastres naturals es pot aplicar a qualsevol obstacle. La naturalesa treu i posa en un tres i no res. Es transforma. Renaix constantment. I els éssers humans també tenim una cosa que ens permet reinventar-nos i tirar endavant, fins i tot amb més esplendor, davant de qualsevol crisi. Se’n diu resiliència. I avui, en el Dia Mundial contra el Càncer, en parlarem.          

El psiquiatre Luis Rojas Marcos diu que “el patiment en si no ajuda. Les persones ens recuperem i tornem a tenir il·lusions a la vida malgrat el patiment, i no a causa del patiment”. Patir no ens fa pas més forts. És més, tant de bo no haguéssim de passar mai per moments difícils. Tot i això, de vegades, senzillament passen i no ho pots triar. El que sí que podem triar és com ens hi enfrontem: i el ventall de possibilitats no tan sols és enorme, sinó que és a l’abast de tothom.

 

 

 

 

La resiliència, aquella força que ens permet plantar cara a les adversitats, és una cosa que s’entrena, que es construeix a poc a poc. Es tracta, per exemple, d’envoltar-se de bons amics. De tenir algú amb qui parlar encara que no tinguis ganes de parlar amb ningú. O de no perdre de vista les coses que t’agraden. Cadascú té els seus mecanismes.

El de Natacha López, corredora a qui el 2015 li van diagnosticar un càncer de mama, va ser continuar corrent. Va passar per una mastectomia, però això no li va impedir complir el seu somni el 2017: córrer 12 maratons. Sandra Ibarra, en canvi, estava començant una prometedora carrera de model quan li van diagnosticar leucèmia. Es va recuperar, va refer la seva vida i, set anys més tard, li van tornar a diagnosticar un càncer. Es va ensorrar? En absolut! Ho va tornar a superar i, ara, ha creat una fundació que porta el seu nom i des de la qual buscar reunir totes les històries dels que, com ella, van superar la malaltia.

Una cosa està clara: fins i tot de les pitjors experiències podem treure’n alguna cosa positiva. “Pensareu que se me n’ha anat l’olla”, escriu la Natalia González en el seu testimoni per a l’Associació espanyola d’adolescents i joves adults amb càncer. “Doncs ho sento, però no. Darrere del càncer hi ha màgia. Hi ha màgia en el fet de ser capaç d’aixecar-se cada dia, en el primer mil·límetre de cabell que et surt i que gairebé et fa plorar d’alegria. En la família i els amics que et donen suport […]. Fer que es preguntin per què continues somrient, això és l’autèntica grandesa”.