«Què influeix més en la posició social d’una persona, les habilitats o l’origen familiar?», aquesta pregunta, que tots ens hem fet alguna vegada, és el nom d’un estudi elaborat per l’Observatori Social de ”la Caixa” i dirigit pel sociòleg Gøsta Esping-Andersen, que acaba de publicar-se i que pretén aclarir el dubte de si a Espanya el cognom pesa més que els mèrits a l’hora de decidir la nostra sort laboral i social. Afortunadament, segons l’educadora emocional Cristina Gutiérrez, aquesta sort és reversible si canviem la manera d’educar els nois i noies: potenciant allò que els fa brillar, ser únics, especials i diferents.

Si el món fos just i la nostra societat, meritocràtica, la posició social d’una persona la marcarien únicament les seves capacitats. Però la realitat actual és ben diferent, i els individus amb orígens socials privilegiats tenen més possibilitats d’assolir posicions directives que de baixar a la classe treballadora, fins i tot encara que tinguin unes habilitats cognitives baixes. Així ho mostra l’últim estudi de l’Observatori Social de ”la Caixa” sobre 21 països amb democràcies avançades.

 

Ilustración ascensor social Daniel Castiñeira

 

Les conclusions més sorprenents? Per a Gøsta Esping-Andersen, el seu director, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i professor de la Universitat Bocconi de Milà, «que als països nòrdics, al Canadà o als Països Baixos hi hagi més mobilitat cap amunt en els fills de les famílies humils quan hi ha talent, però que no hi hagi mobilitat cap avall. És a dir, els fills de famílies privilegiades no cauen en l’escala social encara que tinguin un nivell cognitiu molt baix, perquè els pares fan servir totes les connexions socials per evitar-ho». 

Una altra dada que Esping-Andersen destaca és el que passa a Espanya i Itàlia, on «l’ascensor social» sembla inamovible tant cap amunt com cap avall. «El problema és l’estimulació cognitiva insuficient que els nens i nenes d’aquests països reben fins als 6 anys», opina el catedràtic. «Hi ha poques llars d’infants i tenen una qualitat educativa pobre. Mentre que a Dinamarca hi ha un pedagog per cada cinc o sis infants, a Espanya n’hi ha un per cada 25. I, a més, el ritme de treball dels espanyols fa que tornin a casa a les vuit del vespre, quan els menuts ja dormen. En resum, a Espanya la inversió en l’estímul dels infants durant els anys en què és més determinant és molt dèbil». 

Considera que «hauríem de pressionar els polítics perquè inverteixin més en els infants, perquè si aconseguim que les persones ocupin posicions socials o llocs de treball que corresponguin a la seva intel·ligència, capacitat i habilitats, en una societat com l’espanyola, amb tantíssimes persones de classe treballadora que són molt intel·ligents, tindríem una economia molt més eficient». 

No obstant això, per a Cristina Gutiérrez, educadora emocional i autora de llibres com Créixer amb valentia, és completament possible «reparar» l’ascensor social per aconseguir que el talent ascendeixi com cal. És més, assegura que a la feina ho veu cada dia. «La clau és entrenar els nois i noies en habilitats socials. Treballar l’autoestima, la dignitat, l’autonomia emocional i la fortalesa interior, en comptes d’inflar-los el cap tot el dia dient-los que han d’estudiar per tenir una feina i tota la murga. Perquè els nois ens veuen amargats, fingint que tot va bé mentre la nostra vida no té cap sentit, i ens diuen: “Per a què he de fer tot això? Per acabar com tu?”. Ens estan reclamant un canvi, i amb motiu», assegura aquesta experta en educació, que després de 20 anys de professió es va adonar que havia de fer un gir radical al seu mètode educatiu i va crear el projecte La Granja, del qual és directora i pel qual passen 18.000 nanos a l’any. 

A la seva granja-escola, nois i noies de totes les edats i estrats socials treballen les emocions durant pocs dies amb un mètode fascinant: «Canviar la nostra mirada. En comptes de fixar-nos en el comportament del noi o noia per mirar de convertir-lo en algú que no és, busquem com és realment i quina potencialitat té, en què és bo, en què brilla, què el fa únic, especial i diferent. Això genera una bona autoestima, li fa veure la capacitat que té. I en el moment que entén qui és, què fa i per què, tot canvia», explica.

«Una altra de les claus per treure aquests nanos de la roda de la pobresa és treballar-hi la capacitat per tolerar la frustració. Perquè si els teus pares no et poden pagar unes colònies mentre que la resta de companys sí que hi van, és normal que sentis ràbia, perquè és injust. Però quan aprens a tolerar aquesta frustració… et converteixes en invencible! Si jo tingués una empresa, sens dubte contractaria persones com aquestes, capaces d’entomar les verdes i les madures. Perquè quan tot va bé, tots som bons professionals. El que és interessant és tenir algú que estiri el carro també en moments de vaques magres. Les empreses es rifen les persones amb una alta tolerància a la frustració. I si no els ensenyem això, creem infants dèbils», explica.

Aquesta educadora emocional, que a més és una de les col·laboradores principals de les xerrades EmocionaTour d’EduCaixa, indica un tercer punt important al qual haurien de parar atenció els pares, mares i educadors: «El sistema educatiu està molt centrat en el vessant cognitiu, de manera que els que són molt forts en aquest aspecte de seguida reben una mirada apreciativa. Com si pel fet d’aconseguir un deu en matemàtiques ja no haguessin de tenir cap problema a la vida! Però hi ha altres habilitats —socials, artístiques, etc.— també molt importants que el sistema educatiu encara no valora o no sap veure, i que haurien de rebre aquesta mirada de “tu vals”. Això els faria trencar el sostre de vidre». 

Tant és així que l’estudi d’Esping-Andersen i el seu equip ha pogut comprovar científicament el que la Cristina constata cada dia: que els aspectes no cognitius com l’ambició, la iniciativa o la desimboltura en la feina d’equip tenen un gran pes en les possibilitats de mobilitat social. «Aquestes són les persones que despuntaran a la vida real i a qui es rifaran les empreses: les que han après a espavilar-se a la vida», assegura la educadora. «Treballem perquè les oportunitats depenguin de les capacitats i motivacions i no de l’estrat social», demana Esping-Andersen.

 

Text: Ana Portolés
Il·lustració: Daniel Castiñeiras