“La fotografia forma part de la revolució”, deia la teòrica i comissària Ariella Azoulay. I no estem parlant de fotoperiodistes que retraten causes socials a terres llunyanes alienes a la seva existència, sinó de fotografies i d’històries que neixen de les mans dels seus protagonistes. Cada vegada que es prem el disparador és una oportunitat per parlar d’una experiència íntima, el resultat toca l’ànima, desperta empatia i promou la solidaritat. Es tracta d’instantànies de vida que tenen la ferma voluntat i el poder màgic de millorar el món.

Amb aquest ideal treballaven els fotògrafs amateurs del moviment de fotografia obrera els quals, a l’Alemanya de 1920, van fer de la fotografia un altaveu per reivindicar les seves causes. Gairebé un segle després, els artistes Marc Roig i Rogier Delfos van portar aquesta forma de lluita visual fins als nostres dies fundant el col·lectiu Werker i, en els últims 10 anys, han aconseguit que diferents col·lectius vulnerables de l’actualitat també facin servir la càmera per retratar la seva realitat.

Dijous passat van presentar a la Fundació Antoni Tàpies el seu últim treball: Werker 10, Escola de Fotografia Popular. És un dels projectes seleccionats a la convocatòria del 2017 del programa Art for Change ”la Caixa”, que aposta per l’art com a motor de canvi. Totes les fotografies parlen de la feina diària d’unes persones que, encara que a ulls del nostre sistema econòmic semblin invisibles, en realitat són un dels motors de la nostra societat.

 

 

En el projecte van participar adolescents immigrants del centre d’acollida de Dar Chabab, usuaris de l’Associació Susoespai que conviuen amb malalties de salut mental, gent gran amb problemes de mobilitat de l’entitat Baixem al carrer i les dones de la Mesa de defensa dels drets laborals de les treballadores de la llar, neteja i cura de persones.  Tots ells venen de mons molt diferents, però segons explica en Marc, tenen un punt en comú: “No formen part de la comunitat productiva i, per tant, la nostra societat els margina i els fa vulnerables. Els tres primers grups directament no poden treballar, i les treballadores de la llar no tenen drets laborals. Però encara que això els deixi fora de l’economia productiva, ells també aporten alguna cosa a la societat”.

Veure ara els participants saludar entre abraçades en Rogier i en Marc fa palpable el creixement personal que han viscut tots ells en aventurar-se a mirar el món a través del visor de la càmera. Un abans i un després en la seva manera de pensar, com es veu clarament en el treball de Raúl Pombo, de l’Associació Susoespai. Va passar-se dies retratant aspectes quotidians com les persones amb qui viatja al metro, l’incivisme urbà que l’acompanya quan va pel carrer i els quadres plens de colors que pinta a l’Associació Susoespai. “Portem una etiqueta social que diu que no fem res. Però en el dia a dia tots tenim una feina, encara que no cobrem res per fer-la”, assegura en Raúl.

Segons en Marc, “quan s’autorepresenten s’apoderen perquè comencen a ser més conscients dels estigmes i la precarietat que pateixen i, per tant, poden discutir-los, dominar-los i començar a fer alguna cosa per canviar-los”. Les treballadores de la llar, per exemple, van fotografiar la seva rutina laboral rentant els plats, escombrant el terra, planxant i fent totes les tasques que implica una casa, amb un objectiu: reivindicar els drets que, per fi, podrien dignificar la seva feina. “És la nostra manera de dir a l’Administració que necessitem drets laborals, com l’atur, la baixa per malaltia o la baixa per maternitat. Com que és una feina que s’ha fet tota la vida, la gent pensa que no cal visibilitzar-ne la manca de drets. Però si no ho fem seguirà sent una feina esclava”, recorda la Paula.

Per tal que les reclamacions d’aquests col·lectius no es quedin tancades entre les parets dels museus, tots els seus treballs estan exposats en un moble amb rodes. Segons diu en Marc, començarà a moure’s molt aviat i, d’aquesta manera, “la gent no haurà d’anar a la institució en busca de l’art, sinó que serà l’art qui vagi a buscar-los al carrer”. Acte seguit, tanca els compartiments de l’estructura mòbil, la repassa de dalt a baix amb satisfacció i, quan el museu ja està completament buit, marxa sabent que demà seguiran visibilitzant realitats que sempre haurien d’haver estat visibles.

 

Text: Alba Losada
Fotografia: Laia Sabaté