Acostumem a associar la vellesa amb la tranquil·litat. El cos es cansa i els moviments es fan lents. Les orelles, cansades d’escoltar, s’estimen més el silenci. I la ment es dedica, principalment, a recordar. O això pensem els qui ho veiem des de lluny. Després, vas complint anys, et jubiles i ningú no vol passar tot el dia sense fer res. Ningú no vol deixar de fer el que li agrada. I somriure, encara menys. Enguany hem volgut celebrar el Dia Mundial del Somriure amb les persones que, encara que carreguin molts anys a les espatlles, tenen molts motius per somriure.              

Silenci, lentitud i calma. Tot el contrari a l’ambient que es respira a l’EspaiCaixa Sant Lluís, un dels 600 centres repartits per tot el territori que l’Obra Social ”la Caixa” ofereix a la gent gran perquè participi en activitats i iniciatives de tota mena. S’hi sent des d’un cor que canta fins a gent que practica anglès, des d’animades partides de cartes fins a marxoses classes de zumba. I, sobretot, se sent riure molt.

La veritat és que acostumem a encolomar molts estereotips a la gent gran. Una de les coses que se solen dir és que demanar l’edat és de mala educació. Quan ho sent, la Rosita se’n riu i presumeix de tenir 93 anys. Ella i les seves amigues fa 18 anys que juguen a les cartes juntes. Cada tarda, sens falta, hi ha una taula i una baralla que les esperen, a més d’unes cadires buides per si algú s’hi vol afegir. Qui ho diu que es tard per fer amics? Amics com l’Eulàlia, de 72 anys. “Jo no volia venir, les mirava i em semblaven totes molt grans”, confessa. “Però, per sort, la meva filla m’hi va apuntar. I mira, des d’aleshores que vinc.” Se somriuen entre elles. “Som com una família.”

L’Ángel i la Mercè practiquen al cor una vegada a la setmana des de fa 10 anys. I els diumenges, balls de saló, country o el que toqui. “Ens ho estem passant millor que mai. No és cap obligació, vens a passar-ho bé”, puntualitza ell. “Fa gairebé 50 anys que estem casats. 50 anys que ballem. I que duri!” Es miren l’un a l’altra i, en silenci absolut, comparteixen un d’aquells somriures poc comuns que no tenen res a veure amb l’humor. Un d’aquell somriures que et fan sentir com a casa.

En canvi, l’Arseni es limita a dir que sempre li han agradat els escacs, així que hi continua jugant ara. És home de poques paraules, i, a més, “un home seriós, extremament seriós, tan seriós que puc dir sense riure que tararítererítararítororí.” Unes mil·lèsimes de segon, i esclata en una riallada encomanadissa. Al final, l’últim que es perd en aquesta vida és el sentit de l’humor. Ja ho deien els Monty Python, que, d’això, en saben un niu: “La vida és una riallada i la mort un acudit, és cert / Ja veuràs que és tot un xou / La gent se te’n riurà a la cara / però l’últim de riure sempre pots ser tu”.