Aquesta és la història d’un número: el cinc. En l’esport, pot ser una victòria abassegadora o una derrota per oblidar. També és l’alineació de titulars en un partit de bàsquet. I molts jugadors el porten a la samarreta. És el cas de Rudy Fernández, aler del Reial Madrid i capità de la selecció espanyola, i també és el cas de Daniel Stix, escolta del CD Ilunion —el club de bàsquet en cadira de rodes més llorejat d’Espanya— i internacional amb la seva selecció. Tots dos van protagonitzar la primera xerrada de Diàlegs Paralímpics 2020, organitzada per l’agència de notícies Servimedia i amb el suport de CaixaBank.

Rudy porta la passió pel bàsquet als gens. Va triar el cinc a la samarreta perquè el pare, Rodolfo Fernández, jugava amb aquest número al Joventut de Badalona. La seva germana i també jugadora Marta Fernández, internacional absoluta amb la selecció, també va lluir el cinc. I fins i tot la matriarca de la família havia jugat a aquest esport. “El bàsquet ha estat sempre en la meva vida. Li dec molt”, reconeix en Rudy.

Amb Tòquio 2020 a tocar, els dos jugadors internacionals van conversar sobre com donar visibilitat als esportistes que competiran en els pròxims Jocs Olímpics i Paralímpics, i van compartir amb el públic els seus somnis de cara al gran esdeveniment. En Rudy, que va debutar el 2004 amb la selecció absoluta i aquesta seria ja la seva cinquena cita olímpica, encara somnia amb convertir-se en campió d’una Olimpíada: “És el que em falta com a jugador”. Per al Daniel Stix, els Jocs Paralímpics de Tòquio són un repte molt bonic: “Com a casa sempre s’ha dit que somniar és gratis, evidentment anirem a buscar el màxim. L’estiu serà molt dur, amb molts entrenaments i concentracions, així que anirem partit a partit”.

 

 

En Dani va néixer amb càncer, un neuroblastoma congènit. Es va haver de sotmetre a una extirpació de ronyó i pateix escoliosi. No pot moure les cames, però amb el CD Ilunion ha estat campió d’Europa, ha guanyat la Lliga i la Copa del Rei. Admirava (i admira) Carlos Vera, capità del club, ara retirat. Per ell porta el cinc a la samarreta.

En Rudy explica que el 2012 va entrenar amb el CD Fundosa ONCE de bàsquet en cadira de rodes. “L’endemà no podia ni pujar els braços. Va fer un entrenament amb ells i estava perdudíssim. Crec que si en Dani fes un entrenament amb Pablo Laso (actual tècnic del Reial Madrid) ho tindria més fàcil que jo fent bloquejos en una cadira de rodes”. Al bàsquet en cadira, la cistella està a la mateixa altura (3,05 cm) que en el bàsquet dempeus. “El bàsquet és bàsquet, tant si vas en cadira de rodes com caminant”, diu l’Stix. “I cal continuar apostant per l’esport, olímpic o paralímpic, tant se val, perquè es valors i els principis que representen són els mateixos.

Amb ell coincideix en Pepu Hernández, exseleccionador nacional: “Jo sempre he parlat d’un mateix esport. Quan entrenava a bàsquet femení sovint em demanaven per què, però per a mi no hi ha bàsquet femení, masculí o en cadira de rodes, només hi ha bàsquet”. Encara que, naturalment, hi ha diferències notables, sobretot en les equipacions: mentre unes bones sabatilles poden costar uns 150 euros, la cadira de rodes de joc d’en Dani Stix requereix un desemborsament d’uns 8.000 euros. “Per sort, al  llarg dels anys s’ha millorat molt. En barreres mentals, sobretot. La majoria de la gent ja no veu els jugadors en cadira de rodes des de la pena, sinó des de l’admiració”, afirma Stix.

Aquest avenç en la societat és fruit, sens dubte, de la tasca contínua de milers de jugadors, entrenadors, entitats i fundacions, entre altres actors. Un exemple és la fundació que Rudy va muntar amb la seva germana Marta a Mallorca. “Si vam crear la fundació va ser per conèixer gent com en Dani”. Des d’aleshores impulsen projectes de conscienciació sobre esport i discapacitat amb nens i joves, i donen suport a clubs de bàsquet adaptat com el Discaesports, de la mà d’entitats com ”la Caixa”. “Treballem perquè aquests projectes tirin endavant i continuïn creixent. Crec que és important per a una illa tan petitona com Mallorca. Cal mirar amb molta il·lusió cap al futur, perquè encara queda molta feina per fer”. Encara queda molt camí perquè totes les modalitats de bàsquet es considerin sempre bàsquet.

 

Text: Carlos H. Vázquez

Fotografia: Bárbara Lanzat