N’hi ha que, de joves, escrivien poesia. D’altres n’ensenyaven. N’hi ha que ja s’havien enfrontat a un públic abans, mentre que d’altres no s’ho havien plantejat mai. La majoria no es coneixien, però ara són amics. I el divendres passat tots tenien una cosa en comú: estaven preparats per pujar plegats a dalt d’un escenari. Parlem dels actors d’Entre versos y Marsillach, una obra de teatre en què la gent gran és la protagonista.

El divendres passat, CaixaForum Lleida es va convertir en un espai en què tot és possible. Un d’aquells indrets en què pots ser infinites persones alhora, o morir i tornar a néixer les vegades que vulguis. Un indret en què, tal com deia García Lorca, “la poesia s’aixeca del llibre i es fa humana”. I aquest espai només pot ser un teatre. Així, onze persones de l’EspaiCaixa Balàfia i altres centres municipals per a la gent gran van pujar a dalt de l’escenari amb les actrius Blanca Marsillach i Mónica Buiza. Plegats van adaptar l’homenatge que el dramaturg Adolfo Marsillach va fer l’any 1997 al Segle d’Or de la poesia espanyola, en el qual va donar una altra veu a versos cèlebres.

 

 

Entre versos y Marsillach és una de les moltes obres que ha dut a terme Varela Producciones, la companyia teatral en què Blanca Marsillach fa realitat un dels ideals del seu pare. “Ell sempre deia que no era tan ingenu per creure que el teatre pot fer canviar la societat”, recorda, “però sí que estava convençut que pot ajudar a despertar-la.” I això és el que el teatre ofereix a la gent gran: un espai des d’on poden continuar provant coses noves, des d’on poden continuar divertint-se i des d’on mai no és tard per a les primeres vegades.

L’obra ja ha passat per més d’una quinzena de ciutats del territori, però, com assenyala Cristina Segura, responsable del programa de Gent Gran de l’Obra Social ”la Caixa”, “cada vegada ha estat diferent, perquè cada grup, cada accent, cada persona, la fa diferent.” Perquè no tan sols es tracta de sentir-se viu a través de la poesia, sinó de retornar a la vida versos centenaris. Gràcies al teatre, a més, també pot tornar als escenaris Adolfo Marsillach, que participa a l’obra des d’una pantalla en què es projecten vídeos d’ell interpretant aquests versos.

“No sabia on em ficava”, deia l’Antoni, un dels actors. “Mai no havia fet res que s’hi assemblés. Però a la meva edat ja m’apunto a tot el que vingui.” D’altra banda, en Lluís, que ara ha tornat a escriure poesia com quan era jove, destaca “la gran satisfacció de tenir l’oportunitat de recitar aquests poemes amb els altres. Són persones a qui vaig agafar efecte des del primer dia.” Hi posen tantes ganes que, quan el grup sencer puja a recitar Que se nos va la Pascua, mozas (una enèrgica invitació de Quevedo a aprofitar la joventut abans que sigui massa tard) no es veu l’edat que tenen, sinó senzillament uns actors dalt d’un escenari.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra