Quan una catàstrofe natural s’abat sobre un país és fonamental poder comptar amb una actuació el més ràpida i efectiva possible. Moçambic va tenir l’enorme desgràcia de patir dos ciclons en menys d’un mes, un fet que no s’havia produït mai. L’ONG Semillas de Esperanza, ubicada al nord del país, va tenir la bona idea de recórrer a la plataforma de micromecenatge migranodearena i es va convertir en “La causa del mes” del maig, un premi a les iniciatives més populars que rep el suport de l’Obra Social ”la Caixa”. Gràcies a aquests fons, l’ONG va poder atendre les necessitats més bàsiques dels menors que estaven a càrrec seu durant els dies que va durar la catàstrofe i iniciar les tasques de reconstrucció.              

Quan va passar per la capital, Maputo, per valorar els danys causats pels huracans, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va insistir en la paradoxa que suposa que, sense gairebé contribuir a l’escalfament global, un país com Moçambic en sigui una de les víctimes principals.

Els ciclons van causar un total de 648 víctimes mortals i uns danys materials difícilment calculables que van afectar uns 2,2 milions de persones. A causa de la complicada situació social i la fragilitat de les infraestructures tots els esforços pel desenvolupament i el benestar de la població corrien el risc de d’esfondrar-se d’un dia a l’altre.

 

 

“El pas del cicló Idai a la zona centre del país va ser devastador. Per això quan vam rebre l’alerta d’un altre cicló, el Kenneth, vam tenir molta por, però el factor positiu és que ens va mobilitzar i va aconseguir que reaccionéssim de manera ràpida i eficaç. Vam poder donar formació a les famílies i implementar un pla logístic d’emergència que va consistir a abastir els centres d’aliments bàsics i medicaments, i a traçar un pla de refugi per als nens interns a les zones més segures de la ciutat.” Qui parla és la Marta Paños, una madrilenya que va començar com a voluntària de Semillas de Esperanza i ara n’és la responsable de salut.

La Fundació es va crear a Moçambic el 1999 quan la treballadora humanitària italiana Laura Pierino arribés al país, després d’una estada a Etiòpia, i va detectar grans necessitats en el camp de l’atenció a la infància. “La Laura va veure que, a més de molts orfes desatesos, hi havia greus problemes d’exclusió social i que calia fer alguna cosa, ens explica la María Yáñez, directora de Semillas de Esperanza des del 2017. “A Moçambic les adopcions internacionals estan pràcticament prohibides a causa dels casos de tràfic d’infants que hi va haver en el passat.”

Aquests límits legals han fet que les necessitats d’acollida de menors sense llar siguin més altes que en altres països d’Àfrica. D’aquí que la Laura decidís crear dos orfenats: el Centro de La Esperanza, per a infants abandonats, i el Centro Talita Kum, reservat a les noies. A través d’aquests dos centres i els altres vuit que tenen a la regió (cadascun centrat en una funció específica: tractament de la desnutrició, discapacitats, prevenció del fracàs escolar, etc.) la fundació dona suport de manera habitual a més de 600 menors.

El Kenneth no va ser, afortunadament, tan mortífer com l’Idai, però quan va passar per la ciutat de Pemba va deixar un mort i nombrosos danys materials. La major part de les cases ja s’han reconstruït, però per a la Marta, la feina més difícil segueix sent la de “valorar les situacions individuals de cada infant pel que fa a les conseqüències físiques i emocionals produïdes pel cicló.” També cal lluitar contra les infeccions com el còlera o el dengue, que fins i tot van afectar algun membre de la fundació.

Els problemes més greus són els que es plantegen a llarg termini: malgrat el descobriment de gas i petroli a la regió, continua sent molt difícil que aquests infants puguin desenvolupar en el futur una feina qualificada. A l’habitual fre que suposa tenir un govern corrupte, l’amenaça del canvi climàtic, sumada a altres desastres ecològics, és el primer escull que la societat local ha de superar.

“El realment preocupant, s’indigna la Marta, és que aquests països actuen com a abocadors del primer món. Els caladors de l’Índic presenten una gran quantitat de plàstic i la desforestació d’espais naturals que haurien d’estar protegits es consent en els despatxos.” Per desgràcia, “la consciència ambiental desapareix quan els interessos econòmics de les empreses nacionals i internacionals s’hi interposen…”

Però ningú no perd l’esperança. La formidable resposta solidària pel que fa als danys causats pels huracans és un incentiu incomparable per tirar endavant: “Resulta sorprenent observar la ràpida capacitat d’adaptació al canvi i la resiliència innata de la població de Moçambic davant del desastre”.

I tot i que és cert que el desànim es podria apoderar d’aquests incansables treballadors, l’important és trobar la força necessària “per no deixar que el pessimisme, les queixes i la negativitat s’apoderin dels nostres pensaments.” El que està clar és, segons la Marta, que el futur passa per l’apoderament de la població local: “Creiem en la importància de l’educació per treballar i també per desenvolupar una consciència ambiental. Però evitem veure-ho com a ‘ajuda’, perquè considerem que el que necessita ajuda no és capaç per si mateix. Ens agrada més pensar que acompanyem des de l’autonomia.”

 

Text: Raúl M. Torres