No hi ha res ni ningú que tingui un sentit de la justícia més pur i transparent que la natura, perquè ens acull a tots de la mateixa manera. No ens pregunta d’on som ni tampoc ens jutja pel nostre passat. Jesús Mariano García és una de les moltes persones que, des que va aconseguir una feina a través del projecte Gente y Tierra, ha tornat a somriure i a trobar el seu lloc al món. I tot, gràcies a la senzilla saviesa que transmet el camp.

Un dia sí l’altre també, el Jesús es lleva ben aviat i se’n va a treballar al camp. Juntament amb els seus companys cuida l’horta, treu les males herbes de les pastanagues, prepara comandes de diverses hortalisses i, sobretot, sembra, sembra i sembra. Té una vida tranquil·la, una vida feliç. Fa nou anys va entrar a formar part de la Fundació ASDECOBA de Salamanca, una organització sense ànim de lucre que actua contra l’exclusió social de diferents col·lectius al barri de Buenos Aires i forma part de la xarxa estatal Colectivos de Acción Solidaria. Des d’aleshores, ha estat vinculat a diversos programes de l’entitat, però ja fa tres anys que sembla haver trobat el seu lloc al món: el projecte Gente y Tierra, que ofereix feina en l’àmbit rural a persones en situacions de vulnerabilitat.

 

La iniciativa, que primerament va obtenir el suport de l’Obra Social ”la Caixa” en la Convocatòria d’Acció Social en l’Àmbit Rural, enguany ha estat guardonada amb un dels Premis ”la Caixa” a la Innovació Social. I és que, a Gente y Tierra, tots hi surten guanyant: les terres que havien estat abandonades reben ara l’atenció i la qualitat del cultiu ecològic, i les persones que les treballen decideixen sobre el seu futur. “És una gran solució de vida”, comenta el Jesús. “Aquesta és una frase que, fa nou anys enrere, no hauria sortit de la meva boca”. Tanmateix, ara, als seixanta i tants anys, gaudeix aprenent cada dia alguna cosa nova de l’horta i de tots els seus companys.

El Jesús diu que no creu en els miracles, però sí en la gent. “Jo, a més, vaig tenir la sort de conèixer una d’aquestes persones que són autèntiques lluitadores pels altres”, afegeix referint-se a Emiliano Tapia, coordinador i ànima de l’entitat: “D’altra banda, a aquells que estiguin en la mateixa situació que jo fa nou anys, els diria que tinguin paciència, que han de persistir per arribar a una meta i veure el demà amb esperança”. Aquesta és la saviesa del camp: aprendre a esperar i esperar. Perquè tot, en definitiva, acaba donant fruits.

 

Text: Patri de Filippo
Il·lustració: María Perera