Encara no són ni les vuit del matí, però desenes de nanos arriben com fletxes en patinet a la porta de l’Institut Pau Claris de Barcelona. “Els deixen allà, sense lligar-los”, explica Mercè Miralles, la directora, senyalant els dos suports metàl·lics que serveixen per aparcar els patinets al vestíbul del centre. “I en dos anys, no n’ha desaparegut ni un!”. Lluny de ser un detall sense importància, és en aquest respecte per les coses dels altres on es reflecteix l’esperit de comunitat que caracteritza aquesta escola. Però no sempre ha estat així: aquesta cohesió social és fruit d’un llarg procés que ara ha valgut al centre ser finalista del Premi Ensenyament, que la Fundació Cercle d’Economia i el programa EduCaixa de l’Obra Social ”la Caixa” lliuren cada any a escoles que fan de l’educació un camí per transformar la societat.

Així com l’hàbit no fa al monjo, la barreja de cultures no fa la multiculturalitat. I això ho sap prou bé l’Institut Pau Claris. Situat a Ciutat Vella, un districte amb molta diversitat de cultures, pels seus pupitres anaven i venien cada any nois i noies de fins a 30 nacionalitats diferents, cosa que va fer que les famílies autòctones no veiessin en aquesta escola una opció d’educació estable per als seus fills.

Era un peix que es mossegava la cua: cada vegada teníem menys alumnes del territori i més alumnes estrangers. I sense contacte amb la cultura del país en què vivien, no hi havia possibilitat que els alumnes s’integressin en la comunitat. Com apunta la Mercè, “tenir el 90 % de l’alumnat de països de tot el món no era multiculturalitat: era segregació”. Calia fer alguna cosa per sortir d’aquest bucle. Per tant, el 2009, el Pau Claris va posar en marxa la iniciativa per la qual han quedat finalistes del Premi Ensenyament, titulada La innovació educativa per a la cohesió social.

 

 

Primerament, gràcies al projecte eduCAT 1×1, que procura un ordinador per cada alumne, van aconseguir l’equitat. “En tenir tots els recursos a internet o digitalitzats, garantíem que tots els alumnes tinguessin el mateix accés al material escolar”, explica la directora. De mica en mica, el món digital va anar canviant la manera de treballar a l’aula, centrant-se en un aprenentatge més personalitzat: en el que aprèn l’alumne i no tant en el que ensenya el professor.

Aquestes metodologies innovadores, d’una banda, i el fet d’entendre l’educació com un bé públic i de saber valorar els centres adscrits, de l’altra, van cridar l’atenció de les famílies del barri i, finalment, en el curs 2013-2014, quaranta nanos es van matricular en bloc a l’escola. A partir d’aquell moment, any rere any es va anar guanyant cohesió social, i actualment l’alumnat estranger representa el 30 % del total. Ara sí que els alumnes del Pau Claris formen una comunitat de veritat. Es nota en el respecte cap als patinets dels altres, al pati abarrotat de nanos, en les cartes que li arriben a la directora amb propostes com comprar una taula de ping-pong i decidir els menús del menjador, o a la Coral dels Joves del Pau Claris, un cor en el qual hi ha fins a 40 nois i noies de tot el món amb un objectiu comú: sentir-se orgullosos de representar el seu centre a través de la música.

I no hem d’oblidar que la cohesió social és com un pont: sempre va en dos sentits. No només són els nens d’altres països els que han sortit guanyant amb la convivència. “La globalització és una realitat cada vegada més present”, apunta la Mercè. “Per tant, en aquest sentit, els pares d’aquí també estan preparant els fills per al futur, per a aquest circuit de nacionalitats que caracteritzarà el nostre segle”.

 

Fotografia: Laia Sabaté