La teoria de Darwin és la llei del més fort? Ser egoista és biològicament natural? Som molt diferents d’un homínid del pleistocè superior? N’hi ha molts que encara pensen que sí. Per evitar errors com una casa d’aquesta mena, aprofitem el Dia de Darwin per parlar amb la paleoantropòloga de renom María Martinón-Torres, una ferma defensora de la idea que la ciència, perquè estigui viva, s’ha de compartir, sobretot amb els més petits. Perquè, tal com ja demostren projectes com EduCaixa i la programació del Cosmocaixa, “si els oferim coneixement responsable, tothom en surt beneficiat”.

María Martinón-Torres és la directora actual del Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH, per les sigles en castellà), ha escrit més de 10 llibres sobre la seva especialitat i ha participat en recerques de mig món. S’explica amb paraules precises, però que s’entenen; d’aquesta manera aconsegueix contagiar el seu entusiasme pel saber, pel descobriment i pel gran llegat de Charles Darwin.

Per què et vas fer paleoantropòloga?
Per una qüestió molt humana: la curiositat per nosaltres mateixos. És el que ens fa ser diferents.

I en què és diferent l’evolució humana de la d’altres animals?
Primer, la velocitat de creixement del nostre teixit cerebral és de les més ràpides de tota la història de la vida. Per això hem evolucionat més de pressa. I després, tot i que es podria dir que fa uns 200 mil anys que estem estancats biològicament —continuem sent el mateix homínid del pleistocè superior—, sí que hem continuat evolucionant més enllà del nostre cos, a través de les relacions socials i la tecnologia. Ara no és tan important que tu siguis fort individualment, perquè ja no pateixes la pressió ambiental —per exemple, el fred—, sinó que pertanyis a un grup que sigui fort, que et protegeixi, i a través del qual puguis accedir als recursos que necessitis —per exemple, la calefacció. Això ens ha permès, no tan sols adaptar-nos a l’entorn, sinó adaptar-nos l’entorn.

 

 

O sigui que si demà la raça humana desaparegués de la superfície de la Terra, per a tu la nostra espècie hauria estat un èxit?
Jo crec que sí! No hi ha cap espècie amb més èxit reproductiu que el nostre, que ocupem tot el planeta, ni amb més capacitat d’adaptació a ambients més diversos. A quin preu? Això ja és un altre debat! Ha, ha.

Amb tota aquesta evolució externa, hem deixat d’evolucionar biològicament del tot?
En el sentit clàssic —mida, força…— potser sí, però en altres aspectes menys visibles penso que no. Per exemple, els grans quadres infecciosos com ara la malària, la tuberculosi o la diftèria són moderns, apareixen en l’Homo sapiens, perquè als patògens els cal dues coses que ara els donem: ser molta gent i viure a prop els uns dels altres. Conviure ens va fer forts, però també dèbils! La gran batalla que tindrem serà defensar-nos contra les malalties infeccioses. El sistema immunitari contra els patògens.

Com creus que seran els humans del futur? Cap a on evolucionarem?
Tal com et deia, no podem esperar grans canvis físics. Hi pot haver una tendència a la desaparició del queixal del seny, al canvi de mida d’un dit… coses d’aquesta mena, de caràcter residual. Però el que ens caracteritzarà serà l’altruisme. El portem als gens! Hi ha molta gent que es preocupa de persones que no coneix. Tots veiem moviments socials i petits gestos diaris d’amabilitat i generositat. Hem heretat aquest comportament altruista cap als altres membres del nostre grup, perquè en depèn el nostre desenvolupament complet i la nostra supervivència com a espècie, i cal que ens ho recordem.

O sigui, que la solidaritat i la voluntat ètica —protegir els dèbils, ajudar els moribunds…— no és precisament “antinatural”, per a nosaltres, en un sentit darwinià.
No. Perquè en nosaltres la selecció no és individual, sinó de grup. L’èxit de la nostra espècie és d’àmbit grupal. Som com un superorganisme. Som éssers tan socials que fins i tot el part és un acte social!

Com?
Quan vam deixar de caminar de quatre potes, el canal de part de les mares es va estrènyer. I a més, havien de parir una criatura amb un cap que s’havia tornat desproporcionadament gran. Així que ara necessitem altres membres del grup per assegurar-nos que el part acabarà bé. L’evolució social de la nostra xarxa ha compensat una fragilitat biològica.

I quan va començar a créixer el nostre cervell d’aquesta manera?
Amb l’Homo habilis, quan vam començar a menjar carn. La carn ens aportava més energia i era més fàcil de digerir; per tant, el sistema digestiu es va poder reduir, vam poder estalviar energia metabòlica i la vam reinvertir en el creixement del cervell.

Parlem de Darwin. Què en destacaries, de la seva aportació a la humanitat?
Va ser un gran revolucionari, una ment científica pura. És graciós, perquè els seus pares i els professors s’hi referien com a “normalet, tirant a nivell intel·lectual baix”. Aleshores, quina era la seva gran capacitat? L’observació i l’anàlisi. Observava la mateixa natura que veien tots els altres, però ell va ser capaç de sintetitzar l’amplíssima varietat d’espècies de tots els camps —animal, vegetal…— amb un únic principi, el de l’evolució i la selecció natural.

I què és el més important que has après de l’ésser humà durant els teus anys d’estudi?
Que tots som necessaris. De vegades som intransigents amb qui no ens agrada o no encaixa, i un dels nostres grans avantatges és la diversitat. Som part necessària d’un tot, en aquest cas, de la humanitat.

A més, mentre estudiava l’evolució dental, vaig veure com n’és, d’important, la infància per als humans. El ritme del desenvolupament dental està molt relacionat amb la manera en què creix una espècie, i si en el cas dels humans s’ha alentit és perquè creixem durant més temps. Un bisó neix i al cap de dos anys ja no depèn de la mare i, fins i tot, ha entrat en el cicle reproductiu. Nosaltres som immadurs i desvalguts durant molt de temps més, però això ens permet viure un període més llarg durant el qual el cervell pot continuar creixent i evolucionant, a ritme gairebé fetal! Per aquest motiu és tan important formar les criatures mentre el seu cervell, com s’acostuma a dir, “és una esponja”.

Què et fa sentir més feliç de la feina?
La sorpresa. Sempre aprenc coses noves. Hi ha persones que consideren que aquesta professió és frustrant perquè sempre surt alguna cosa nova que et fa canviar d’opinió, però per a mi això és la millor notícia que em poden donar. Mirar les mateixes coses de sempre, però d’una manera que mai abans no les hagis vistes, és el més gratificant i el més fascinant que et pot passar.

 

Entrevista: Ana Portolés
Fotografia:
Román Yñán