Després d’una època “fotuda” en què va perdre dos anys d’institut, Óscar Rodríguez semblava destinat a un abandonament escolar prematur, com molts nois d’El Tinte, el barri obrer d’Utrera (Sevilla) que l’ha vist créixer. Però, amb 24 anys, contra tot pronòstic, està acabant el màster amb què farà el salt cap a la docència com a professor de llatí i grec. “Probablement”, puntualitza, perquè després de graduar-se en Filologia Clàssica ara es planteja “fer un altre grau, en Treball Social”, per tornar a la societat part del que ell va rebre de l’Associació de Dones de Santiago el Mayor, que, amb el suport del programa CaixaProinfància, té com a objectiu principal la lluita contra la pobresa i la desigualtat. 

Són dos quarts de nou del vespre tocats i Óscar Rodríguez abandona la Facultat de Filologia escortat per dos companys. Se n’acomiaden a la porta amb un “fins demà” i, entre bromes, li desitgen sort per a “l’entrevista” per a aquest reportatge. No n’hi cal perquè té dots de comunicació de sobra, aquest jove natural d’Utrera, una ciutat mitjana —ja supera els 50.000 habitants— de l’àrea metropolitana de Sevilla. “Tinc una bona estona per a l’entrevista, perquè agafo el tren de tornada a les deu menys deu”, comença, com a context de la rutina diària d’estudiant de màster a la Universitat de Sevilla i resident en un municipi a uns 30 quilòmetres.

 

Óscar Rodríguez, ejemplo de superación, camina hacia un futuro mejor

 

L’any passat es va graduar en Filologia Clàssica i està immers en la recta final de la seva trajectòria universitària, amb el màster que l’habilitarà per poder ser professor d’institut. “O no, perquè potser m’esperaré una mica i, en comptes de presentar-me a oposicions, faré un altre grau”, assevera. Quin? “Segurament Treball Social, perquè és una opció que abans no m’hauria plantejat mai però que cada vegada m’atrau més, i també ho veig important per a un professor”, respon amb el convenciment que li agradaria tornar a la societat una part del que ha rebut. De fet, no ha deixat mai d’estar vinculat a l’entitat a través de la qual va obtenir un suport imprescindible per no posar límit a les seves aspiracions malgrat haver tingut una infància complicada. Es tracta de l’Associació de Dones de Santiago el Mayor, que, amb el suport del programa CaixaProinfància, té com a objectiu principal la lluita contra la pobresa i la desigualtat. 

“La mare i jo vivíem al costat de l’associació. No sé quan hi vam anar per primera vegada perquè, en realitat, des que tinc ús de raó que hi estem vinculats. No érem de les famílies que estaven pitjor, ni de bon tros, però aquella ajuda va ser fonamental per a nosaltres. Per a mi i per a la meva germana, que és més petita que jo”, comenta. I ho agraeix, perquè el suport de CaixaProinfància els va arribar en un moment molt delicat, en una època que descriu com a “fotuda” i “turbulenta”. Els pares s’acabaven de divorciar i ell va entrar en un bucle de rebel·lia que el va dur a repetir dos cursos de l’institut. “Va ser important el suport psicològic que em van donar per superar-ho. No perquè fos especialment dramàtic, sinó perquè potser per l’edat que tenia no ho vaig encaixar bé. Amb l’actitud de deixar d’estudiar només estava cridant l’atenció del pare, i tot plegat se’m va fer una muntanya”, recorda.

Per sort, l’ajuda psicoterapèutica que va rebre li va fer servei, com “els xecs” que aleshores li facilitaven a través de CaixaProinfància per a material escolar, roba “i fins i tot unes ulleres”, segons recorda. Amb la mateixa entitat va passar de beneficiar-se del seu programa de lleure a formar-se com a monitor i encarregar-se del temps lliure d’altres nens i nenes. Havia decidit que ja no s’aturaria: es va posar les piles i després li va arribar l’hora de pensar què estudiaria: “Primer volia ser advocat; més tard, historiador… Però ja a segon de batxillerat em vaig decidir per Filologia Clàssica. M’agrada i hi tinc facilitat”, afegeix. I és veritat. De la seva promoció n’han sortit només cinc graduats, “dels 60 que vam començar”. I això que ho ha compaginat amb “feinetes”, fent classes de reforç per a escolars en una acadèmia “i en el que em surt”.

Fa un any va fer el pas a la independència i viu de lloguer amb la parella. “Fa anys no m’hauria pogut imaginar independitzat, amb casa, amb feina… La veritat és que de vegades en el cercle d’amics no ens entenen del tot perquè nosaltres ja tenim les preocupacions normals de la vida: que si pagar la llum, que si treballar. Hem sacrificat molt per a això. Quan estàvem fent el grau, l’oci que teníem era algun cap de setmana i arribar més d’hora a Sevilla per esmorzar, perquè s’acabaven les classes i tornàvem corrents a Utrera per treballar”, riu. 

Però no li pesa haver tingut més responsabilitats que altres universitaris, ni haver-se perdut aquelles festes de primavera multitudinàries o simplement no haver-se permès de gastar les hores mortes ajagut a la gespa del campus entre converses tantes vegades anodines. “Vaig perdre dos anys”, es repeteix, gairebé com si pensés en veu alta, i després s’ha afanyat: “Vull aprofitar el temps”.

 

Text: María Sánchez-Campa
Fotografia: Miguel Ángel Morenatti