“Com es pot lluitar contra la soledat?”, miraven d’esbrinar Wilco en un dels primers discos. Una pregunta a la qual probablement tots farem front en algun moment de la vida, però que amb el pas dels anys pot ser més apremiant. Per sort, el projecte Sempre Acompanyatsdel Programa de Gent Gran impulsat per ”la Caixa” juntament amb altres entitats socials, fa anys que fomenta les relacions de suport i benestar en la gent gran i defensa que la felicitat no hi entén d’edat.            

 

 

Maria Dolors Tomàs és una amabilíssima septuagenària que, després de patir un infart, va abandonar la seva estimada Barcelona per instal·lar-se a Girona per estar més a prop de les dues filles. Malgrat els problemes arterials i la diabetis, viu de manera autònoma i exhibeix una vitalitat envejable. És riallera, entusiasta i dinàmica, però explica que es troba amb la dificultat de crear un nou cercle d’amistats. “A Barcelona tenia moltes amigues, viatjàvem, anàvem a dinar juntes, a passejar a comprar, etc. És clar, són amigues de fa 30, 40 anys… Ara el que busco són noves amistats.”

En l’aspecte pràctic, no li falta res, “gràcies a aquesta noia tan guapa”, recalca la Maria Dolors, amb un somriure a la cara. “Aquesta noia tan guapa” és la Sílvia Sorbera que, juntament amb la Verònica Hortas, són les tècniques del projecte Sempre Acompanyats que donen suport a la Maria Dolors. El programa, fruit de la cooperació entre ”la Caixa”, la Creu Roja i l’Ajuntament de Girona, té com a objectiu acompanyar i apoderar a la gent gran, facilitant-los també activitats que fomentin les relacions.

“Quan una persona gran ve de fora li costa fer noves amistats. Nosaltres no podem forçar res, però la incitem a participar en activitats on pot conèixer gent nova”, ens explica la Sílvia. Sense forçar gaire la màquina, la Maria Dolors procura mantenir-se ocupada i compartir activitats d’allò més diverses. “El dilluns faig gimnàstica, el dimecres canto al cor d’havaneres, el dijous vaig al taller de la memòria i els diumenges… a ballar!

“Les activitats van en funció de les necessitats de cada persona i el que mirem de fer sobretot es vincular les persones amb les activitats que les diferents entitats organitzen a la ciutat: associacions de veïns, Càritas, Amics de la Gent Gran, etc.”, ens explica la Sílvia.

Moltes d’aquestes activitats es fan a l’EspaiCaixa, en ple centre de Girona, com és el cas de la preferida de la Maria Dolors: “El que més m’agrada és el cor d’havaneres, encara que fins ara jo només havia cantat amb l’escombra a la mà. A més, el director va dir que jo tenia una veu fabulosa… de soprano!”.

Pel que fa a la família, la Maria Dolors només té paraules d’amor i gratitud cap a les filles, els gendres i els nets, i és conscient que el ritme de vida actual dificulta que hi hagi un contacte diari. “La societat ha canviat, i el paper dels avis a les famílies ja no és el mateix”, ens diu la Verònica. Així i tot, la Maria Dolors evoca amb un afecte especial la setmana que va passar amb el net en un càmping: “Em va encantar quan, de la seva butxaca, va anar a la botiga perquè féssim l’aperitiu junts i em va portar… una llauna de sardines en escabetx!”. La Maria Dolors se’n riu abans de fondre’s en una abraçada amb la Silvia, que conclou: “Aquesta dona és un amor!”.

 

Fotografia: Laia Sabaté