“El nivell de joc és excel·lent”, ens explica José Coronado, antic jugador de tennis adaptat i organitzador del torneig internacional TRAM Barcelona Open, que arriba a la tercera edició gràcies a l’impuls de l’Obra Social ”la Caixa”. “El tennis en cadira de rodes és un dels esports paralímpics més professionalitzats, amb un circuit de 160 tornejos l’any a 40 països, entre els quals els quatre tornejos del Grand Slam”. Tot i que encara queda camí per recórrer pel que fa a la normalització, es va assentant en la nostra societat com a espectacle esportiu i, per als tennistes, practicar-lo suposa moltes vegades el primer pas d’una nova vida.

Les mides i les normes són les mateixes que en el tennis tradicional, amb l’excepció que es pot deixar botar la pilota dues vegades. “Però a aquest nivell pocs jugadors esperen el segon bot”, diu Quico Tur, una autèntica llegenda del tennis adaptat. Tot i haver estat cinc vegades campió d’Espanya, haver participat en cinc Olimpíades i haver liderat el rànquing espanyol durant 10 anys, Tur no va tenir cap interès especial a jugar a tennis fins l’accident de trànsit que va patir el 1999, amb només 21 anys. “És una de les activitats que feia a l’hospital després de l’accident. Un entrenador de la Federació Espanyola de Tennis, José Aguado, em va venir a veure a l’habitació pocs dies abans que em donessin l’alta i em va proposar rebre classes a l’escola de tennis adaptat de la Federació”.

 

 

L’èxit no va trigar a arribar i el Quico va començar a entrenar cada vegada més intensament, tot i que això no va ser el més important: “Per a mi, va ser un bon pilar per començar una nova vida en cadira de rodes. A nivell físic, perquè em va permetre estar en forma, una cosa molt important per al dia a dia, i també a nivell psicològic. Només la idea de fer esport em va reconfortar molt i, a més, compartir les classes amb gent en la mateixa situació t’ajuda a no sentir-te sol, a rebre i donar suport. Quan pateixes un accident així, el primer que fas és intentar tornar a la vida que tenies abans, però això és impossible. T’has d’acostumar que la teva nova vida la faràs en una cadira i acabes mirant d’aprofitar al màxim les teves possibilitats”.

David Sanz, director tècnic de tennis en cadira de rodes de la Federació Espanyola, incideix en aquesta mateixa idea: “Quan estan a l’hospital només pensen en el que no poden fer, però fer esport els fa pensar en el que sí que poden fer i no s’imaginaven. Aquesta és la primera barrera que cau i és un canvi radical”.

El Quico va perdre la mobilitat quan amb prou feines començava la vida adulta i l’accident va suposar inevitablement una crisi existencial: “Jo em preguntava: i ara què faré? Amb el temps puc dir que l’esport em va salvar i que va ser una eina fonamental per reactivar-me. Després d’un accident així, notar que poses la màquina en marxa de nou t’anima molt, mentalment”.

A banda del benestar físic i més força per afrontar la vida diària, José Coronado remarca tot allò de bo que pot aportar la competició esportiva al col·lectiu: “És una eina d’integració social molt potent i permet trencar diversos tabús. Primer, el de la llàstima, perquè la gent deixi de dir ‘quina llàstima’ quan veuen algú en cadira de rodes. I després, la idea que es tracta d’una simple diversió: s’ho passen bé, sí, però són esportistes d’alt nivell”.

La competició permet passar del rol de persona assistida, al de protagonista, i que s’estigui desenvolupant a Espanya (ja hi ha 5 tornejos internacionals i uns 80 jugadors amb llicència) ve de l’interès que desperta. Segons Tur, “els mitjans de comunicació haurien de buscar més temps per donar a conèixer el tennis adaptat, perquè els amants del tennis s’hi enganxen de seguida, és molt espectacular”.

Una altra diferència respecte del tennis de peu és l’edat dels participants. Si en el tennis tradicional una carrera professional rarament arriba més lluny dels 35 anys, el tennis adaptat permet allargar la vida competitiva fins i tot més enllà dels 50 anys. Per això Quico Tur, als 42 anys, se sorprèn quan li preguntem què voldrà fer quan es retiri: “No descarto entrenar algun dia, però ara estic centrat en la competició. El que sí que tinc clar és que algun dia vull retornar a la Federació Catalana de Tennis tot el que ha fet per a mi. O sigui que d’una manera o altra continuaré passant molt de temps als camps d’entrenament de la Vall d’Hebron!”.

 

Texto: Raúl Martínez
Fotografía: Javi O. Sanmartín