Després d’11 anys dedicant-se a cuidar la família, fa uns mesos l’Henar va decidir que volia tornar a incorporar-se al mercat laboral. “M’agafaran en algun lloc sense haver acabat la carrera? I què respondré quan em preguntin què he estat fent els últims anys?” Tenia moltes pors. L’Henar tenia la sensació d’haver-se quedat enrere en aquesta cursa de fons que de vegades creiem que és la vida. Però la vida no és una marató olímpica: no hi ha dos recorreguts iguals i cada rellotge vital marca el seu propi temps. Ara, amb el suport de l’associació Espávila  i el programa Incorpora de ”la Caixa”, l’Henar ha acabat trobant el seu camí i molt més que una feina.

“L’any passat per aquestes dates encara estava tancada a casa”, afirma l’Henar amb el somriure de qui ha superat una gran sotragada. Va deixar la feina fa 11 anys, quan va néixer el més petit dels seus fills i, al cap de poc temps, li van diagnosticar ansietat depressiva. Ara treballa a les tardes en un supermercat i alterna els matins entre amics i reunions a l’Ajuntament: a les passades eleccions del seu poble la van triar ni més ni menys que consellera de Cultura.

Tot va començar el mes de maig passat amb el curs d’integració sociolaboral que l’entitat Espávila de Segovia ofereix dins del programa Incorpora. Tres mesos de classes en què, braç a braç amb els tècnics del programa i professionals de diversos sectors, es va adonar que sempre es pot tirar endavant, per molts anys que s’hagi estat sense feina.

 

Ilustración integración laboral de las mujeres

 

“A més de les sessions més tècniques sobre determinades feines, a través d’activitats lúdiques, treballem les competències personals”, explica l’Elena, tècnica d’Incorpora a Espávila. “Avui dia, les feines estan en evolució constant, per la qual cosa les competències tècniques es poden arribar a aprendre dins de la feina mateix. Però no pots aprendre a treballar en equip llegint un PowerPoint. Així, al llarg del curs els participants van desenvolupar competències com l’adaptabilitat, modelant, per exemple, un got amb plastilina per transformar-lo després en una gerra. També van fer jocs de rol per estar a punt per atendre tota mena de clients. I van redactar llistes dels seus punts forts i febles per aprendre a valorar-se i acceptar-se.        

“En el cas de l’Henar, tothom sabia que era capaç de qualsevol cosa… menys ella mateixa. El repte personal més gran com a formadora va ser que fos capaç de veure’l”, explica la tècnica.” Però, gràcies al seu gran esperit de superació, l’Henar per fi va començar a confiar en si mateixa. “He sortit del cercle viciós en què estava, i crec que això també ha ajudat indirectament els meus fills, que ho van viure amb mi. Tant de bo les meves filles puguin dir ‘si la meva mare ha pogut, en el futur nosaltres també podrem ser el que vulguem ser’”, afirma contenta. Perquè, per molt que amb els anys les tasques domèstiques es vagin repartint millor entre sexes, les feines de la casa, l’atenció als fills, a tots els altres encara continuen sent essencialment femenins, amb totes les conseqüències per al desenvolupament personal i laboral que això comporta.

“Tenim més casos de dones que deixen la feina per cuidar la família que no pas d’homes”, diu l’Elena. Segons l’Henar, “és molt difícil trobar una feina que puguis compaginar amb la càrrega familiar, i més en un entorn rural. No és el mateix viure a Madrid o a Segòvia capital que en un poble”, afirma, pensant en els companys de feina. “Moltes no tenen carnet, per la qual cosa quan surten de treballar a les 22h30, han d’esperar gairebé una hora, a la fresca, que passi l’últim autobús que les porti a casa. Si l’autobús deixa de passar pel que sigui, elles no tenen manera de tornar i es veuen obligades a deixar una feina sabent que, al seu poble, no en trobaran cap altra”.

Els exercicis d’autoconeixement que van fer durant el curs van servir a l’Henar per adonar-se “que tenia coses de valor per aportar i que els meus fills i la meva vida també són un assoliment”. I és que de vegades sembla que dedicar-te a cuidar la família és no fer res quan, en realitat, les feines de casa són una feina de 24 hores al dia i 365 dies l’any.“La feina domèstica crema molt, i les persones que es queden a casa també necessiten un desenvolupament personal que és bàsic”, afirma l’Henar. “En aquest sentit, iniciatives com Incorpora em semblen imprescindibles perquè totes les persones que no s’atreveixen a tornar al mercat laboral perquè creuen que no tenen res per aportar es llacin a intentar-ho. Totes han de saber que, si volen, sempre estan a temps de canviar la seva vida”.

 

Text: Patri di Filippo
Il·lustració: Irene Sánchez