Encara fa servir un nom fictici, però assegura que és l’única cautela que manté. Han passat gairebé nou mesos des que va prendre la decisió de canviar de vida, però la seva transformació personal i vital ha estat tan gran que semblen segles: “Soc una persona nova”. La Marta té 39 anys, una filla de cinc, i ha patit maltractaments de la seva parella durant més d’una dècada. Després de passar pel programa d’Apoderament i Activació per a l’Ocupació de COCEMFE i Incorpora de ”la Caixa” a Cadis, ha aconseguit emancipar-se i accedir a una feina de tècnica administrativa en una gran empresa. “Ara tinc el control de la meva vida”, assegura.

Acabava de fer 30 anys quan un lupus eritematós li va atacar el rostre. La Marta, jove, intel·ligent i amb un somriure que il·lumina la sala on es fa l’entrevista, va lliurar en aquell moment a la seva parella una altra arma amb què podia atacar-la. “Les humiliacions eren contínues, però quan em van cremar la cara en una negligència mèdica per tractar-me el lupus, eren una constant: em deia que ja no em podria escapar d’ell, que ningú no em voldria amb la cara així, que era un monstre…”.

 

 

A les ferides físiques, les més visibles, la Marta n’ha anat acumulant d’altres més subterrànies: “No em deixava fer servir el mòbil ni sortir sola, em controlava els diners i ni tan sols podia decidir la roba interior que em volia posar”, recorda aquesta gaditana de rialla contagiosa, que narra episodis tan macabres com “estar tots dos davant del televisor veient una notícia sobre la mort d’una dona víctima de violència de gènerei dir-me: ‘així acabaràs tu’”. I d’aquestes amenaces, al pas següent: les agressions físiques. “No eren contínues, però n’hi va haver. Diverses vegades. Vaig intentar marxar de casa, però em sentia incapaç de fer-ho. No volia assumir el que m’estava passant”.

“Jo vinc d’una família normal, estructurada, de classe mitjana. Tinc estudis i presumia de tenir les idees molt clares. Si miro enrere, em pregunto com he pogut arribar fins aquí, com vaig anar renunciant a tot el que em feia persona”. Quan em vaig armar d’una mica de valor —”he estat anys paralitzada per la por”—, va buscar ajuda professional —encara no ho havia explicat a ningú del seu entorn— i la va trobar al programa d’Apoderament i Activació per a l’Ocupació per a dones amb discapacitat de COCEMFE i l’Obra Social ”la Caixa”, a través del programa Incorpora. “Al començament, la meva idea era començar a recuperar l’autoestima buscant feina, ja que durant nou anys havia estat mestressa de casa; així va ser com vaig conèixer el programa”, explica la Marta, que encara recorda com a les primeres sessions hi anava “d’amagat”.

“La primera vegada que vaig parlar del que em passava va ser en una de les primeres sessions. Per a mi va ser una alliberació comprovar que no era l’única. Al meu voltant hi havia dones de tota mena que explicaven els seus problemes i el meu cap no parava de donar voltes. És el millor que m’ha passat, ha estat fabulós, perquè sense ajuda externa és complicat sortir d’una situació com la que jo estava vivint”, relata.

Ha passat poc menys d’un any des d’aleshores, “però sembla una eternitat, perquè soc una altra persona, ara mateix… Si m’ho haguessin dit fa un any, no m’ho creuria”, assegura. Treballa a mitja jornada com a tècnica administrativa, ha recuperat la vida social amb un grup d’amigues i, senzillament, diu que és “feliç”.

“He recuperat l’afició per la lectura, faig esport, em maquillo i m’arreglo”, bromeja la Marta, encara que la seva filla de cinc anys i la recent estrenada vida laboral marquen les prioritats en què treballa actualment: “He perdut dos anys de la meva filla. Era tan infeliç i em sentia tan perduda, que puc dir que gairebé no recordo aquell període. M’ocupava d’ella el necessari, però als fills se’ls ha de donar amor, i això és el que estic fent ara mateix… Cada dona necessita el seu temps, però és possible sortir-ne”, deia com a al·legat final aquesta gaditana a qui, segons ella mateixa es defineix, li agrada “gaudir de la vida”. Aquest és el seu moment.

 

Text: Amalia Bulnes
Il·lustració: Sonia Alins