És veritat el que diuen. El canvi comença sempre per un mateix. Ja ho deia la tercera Llei de Newton; cada acció té una reacció igual i oposada, o dit d’una altra manera, no hi ha reacció sense acció. I per actuar necessitem un entorn favorable: per més que t’hi entossudeixis, no pots construir una casa de fusta enmig de l’oceà. Per això el programa Work 4 Progress de l’Obra Social ”la Caixa” busca impulsar la creació d’ocupació a l’Índia, Moçambic i el Perú partint de les iniciatives i accions dels seus habitants, però sense oblidar que no hi ha ocupació estable i duradora sense educació i salut. Xerrem amb les coordinadores dels tres països on es duu a terme.

Work 4 Progress dedica una atenció especial als joves i les dones. Quina és la situació laboral d’aquests col·lectius en els vostres països?
ROSÂNIA DA SILVA (Ayuda en Acción) – A les zones rurals de Moçambic, als 12-13 anys les dones deixen l’escola per casar-se. Això les condueix a una situació molt precària, ja que no es poden educar, fet que acaba repercutint també en l’educació dels fills. A les ciutats és semblant: són molt dependents dels homes, perquè guanyen menys diners. Pel que fa als joves, tenen moltes dificultats per trobar feina, encara que tinguin formació. I si no s’han pogut formar ho tenen encara més difícil i acaben fent treballs informals sense garanties legals.

CARMELA VISE (Entreculturas) – Al Perú menys del 30 % de l’ocupació és formal. La resta de la gent està subocupada o té un sou més baix. I la situació de les dones és la mateixa que a Moçambic. Moltes dones no tenen ni l’educació bàsica perquè la mentalitat és: “Per què invertir en mi, si em casaré?”.

PREMA GERA (Development Alternatives) – A l’Índia moltes nenes també deixen l’escola quan haurien de començar l’institut. Perquè tenen l’escola lluny de casa i moure’s pel país continua sent perillós per a elles. Les dones adultes treballen al camp, però encara rai si guanyen prou per sobreviure. És una societat patriarcal, de manera que topen amb moltíssimes barreres, començant per l’accés a la informació: quan l’home arriba a casa, parla de feina i del que passa al món amb els fills; mai amb les filles. De manera que elles no saben què passa fora de la comunitat.

CARMELA – Això genera dependència del marit, a més de propiciar situacions de violència familiar, ja que ells se senten amb molt poder. Al Perú, les empreses tampoc no poden absorbir tots els joves que surten d’universitats i instituts.

PREMA – El govern indi està invertint en la formació dels joves, però això no és prou. Molts es traslladen a les ciutats, però els llocs de feina allà són inestables i de durada curta. I això provoca frustració. Perquè tenen l’energia i les capacitats. Volen fer coses. Però no poden. Carmela, has esmentat que teniu un 30 % d’ocupació formal. Al meu país representa només el 19 %. La majoria dels treballadors són explotats i no tenen seguretat social.

 

 

Les situacions dels tres països semblen similars. A què creieu que es deu?
ROSÂNIA – Jo crec que, infeliçment, la situació de pobresa acaba igualant les persones. Perquè el que tenim en comú és el context de pobresa i situacions polítiques que moltes vegades no són les més favorables per accedir a l’educació o crear nous llocs de treball.

CARMELA – També té a veure amb la ideologia que l’home és superior a la dona. Aquesta manera de veure el món fa que la distribució dels recursos també sigui desigual.

ROSÂNIA – I mentre les dones no tinguin accés a l’educació, el cercle es perpetuarà. Perquè eduques els fills com t’han educat a tu.

PREMA – Després hi ha el tema de la salut… A l’Índia tenim molts problemes de malnutrició: un terç de les nostres dones estan desnodrides. I quan elles ho estan, els nens tampoc no estan sans, es posen malalts més sovint i perden més dies d’escola. I, com a adult, si tens deficiències alimentàries, a la feina estàs més dèbil.

Què diferencia Work 4 Progress d’altres iniciatives semblants?
CARMELA – Que s’enfoca a la gent. Anteriorment la diagnosi l’acostumava a fer un expert que, des de la seva perspectiva, veia el problema i hi trobava ell mateix la solució. Hi involucrava la població, però de manera passiva. I el que passava era que quan ell marxava i s’acabava el finançament inicial del projecte es perdia tot el que s’havia aconseguit. En canvi, si hi involucrem la població des de l’anàlisi del problema i el plantejament de la solució, el nivell de compromís serà més alt.

ROSÂNIA – Aquest model, en què la gent busca per ella mateixa la solució, fomenta que els governs adoptin els projectes pilot com a polítiques públiques. I això permet replicar-los en diversos punts del país.

PREMA – Formem empresaris que busquin la innovació des de diferents punts de vista (tecnològic, comercial, social), però sempre comptant amb la gent des del minut zero. Aquesta metodologia de cocreació, en què abans de començar has d’escoltar tots els implicats i aprendre’n, és un gran canvi.

Quins projectes concrets esteu duent a terme?
PREMA –
A Work 4 Progress Índia hem creat, durant els primers 18  mesos, una xarxa amb 62 emprenedors, joves i dones. Les empreses treballen àrees com la producció d’espècies o la purificació de l’aigua (la qualitat de l’aigua és molt pobra a la nostra zona) i ara acaben de sortir de la fase de cocreació. En alguns casos s’ha millorat la tecnologia; en altres, el finançament…

ROSÂNIA – Moçambic és un país amb moltes terres i molt fèrtils. Però l’agricultura familiar és de subsistència i es regeix per àrees de cultiu individual. De manera que a través de Work 4 Progress estem promovent la creació d’associacions d’agricultors, perquè puguin continuar treballant de manera individual però també puguin ocupar-se de cultius col·lectius unes hores al dia i dividir-se els guanys. A més, tenim extensionistes agraris que els ensenyen a produir més i millor, a invertir millor el temps i l’esforç.

Tenim una altra línia d’actuació enfocada als joves. Mirem de donar-los un cop de mà perquè aconsegueixin llocs de treball formals, amb garanties, o perquè comencin petits negocis ells mateixos.

I també tenim una iniciativa de comercialització d’un tipus de pollastre típic de Moçambic. La idea és crear una cadena de valor, tenint cura de com es produeix, com es comercialitza, etc.

CARMELA – A Work 4 Progress Perú som a la fase d’escoltar la gent per conèixer-ne les aspiracions, frustracions, etc. I ja estem veient iniciatives interessants. A la regió de Quispicanchi hi ha un, valgui la redundància, florent negoci de flors. És a prop d’una zona turística, amb esglésies molt boniques on la gent amb diners s’hi va a casar. I no hi ha noces sense flors! Un altre sector prometedor és el dels bolets. Com que es produeixen a la chala, que és el residu de la collita del blat de moro, ens permet generar un producte nou a partir d’un recurs ja existent. Són aquesta mena de coses les que volem veure: productes innovadors per al cultiu. Perquè la gent allà viu al camp. Són agricultors des de sempre, de manera que aquest és l’àmbit que hem d’explorar.

PREMA – Nosaltres ja fa un temps que ho vam engegar i hem començat a preguntar-nos pels beneficis socials de les empreses que es creen. Al capdavall, som una plataforma d’innovació social. Per exemple, ens preguntem: què passaria si una dona muntés un servei de transport que acompanyés noies de casa a l’escola? Això resoldria el problema de la seguretat i la mobilitat, ella guanyaria diners, hi hauria més nenes a l’escola i, per tant, millores en l’educació.

CARMELA – Això és vital. Cal afrontar el problema de l’ocupació, però sempre amb la innovació social com a meta.

Un dels punts forts del programa és la cultura col·laborativa que es crea entre les entitats d’un mateix territori. Què aporta el fet de treballar conjuntament?
CARMELA – Entre altres coses, creativitat. Els diferents enfocaments permeten generar idees molt més creatives. I, com hem dit abans, sostenibilitat. Perquè encara que el finançament del programa marxi, els actors locals (els governs local i regional, les ONG del país, les universitats, les associacions de productors) es queden. Construir amb ells crea iniciatives sostenibles.

ROSÂNIA – Aquesta participació d’actors de diferents àmbits és, per a mi, el punt fort del programa (i, alhora, el repte més gran de tots). Perquè les coses, a llarg termini, només funcionen involucrant-hi la gent.