En paraules del gran Emilio Lledó —que és un expert no tan sols en filosofia i en educació, sinó també a fer-les tan amenes com una conversa de cafè—, a la societat, “encara que soni utòpic, cal anar cap a una autèntica regeneració i aquesta regeneració ha de començar al coco; la revolució de debò és al cap”. Si els romans deien allò de “mens sana in corpore sano”, el que crida ben fort el programa de beques de postgrau de l’Obra Social ”la Caixa” és que tenir cura de la societat passa precisament per tenir cura de les ments dels nostres joves: per fer que no desaprofitin ni una engruna de tot el potencial que tenen.

El saber no ocupa lloc ni fa cap nosa, ni al cervell ni a la bodega de l’avió; però sí que viatja, i creix amb cada nova destinació. Això mateix està fent la Sandra Verdaguer, una dels 120 estudiants (d’entre més de 1.300) seleccionats a la convocatòria del 2017 de les beques que l’Obra Social ”la Caixa” ofereix cada any a joves amb talent perquè continuïn els estudis en universitats de tot el planeta. A la Sandra aquesta oportunitat li permetrà cursar un doctorat de Salut Pública a la CUNY School of Public Health i continuar dedicant-se al projecte que va començar durant el màster: una plataforma on-line per millorar els hàbits alimentaris dels nens que viuen en barris pobres de Nova York. “El meu somni”, confessa, “és erradicar l’obesitat infantil, ja que va molt lligada a altres problemes de salut i els nens amb pocs recursos són els que en tenen més risc”.

 

 

L’arquitecta María Esteban Casañas, en canvi, té altres metes: muntar un laboratori de recerca propi a Espanya amb tot el que aprengui en el màster de Tecnologia de la Construcció que farà al reconegut MIT nord-americà. “Feia molt temps que perseguia aquesta beca”, explica. “Crec que m’aportarà una nova manera d’entendre l’arquitectura, perquè allà la conceben d’una manera 100 % interdisciplinària, i a mi justament m’interessa investigar de quina manera la unió de tecnologia, biologia i arquitectura pot ajudar-nos a reinventar l’entorn segons les necessitats de la societat”. I és que el coneixement avança per les costures de les disciplines, i les aules universitàries haurien de ser tan interdisciplinàries com les seves cafeteries.

També està d’acord amb aquesta idea el Pere Nogués, que completarà els estudis d’Enginyeria de Materials i Antropologia Social amb un doctorat a la CUNY sobre la relació entre conflictes civils i canvi climàtic: “Els enginyers”, explica, “haurien de ser conscients de les conseqüències socials de les infraestructures i les tecnologies i, d’altra banda, els antropòlegs, si treballen braç a braç amb els primers, podrien millorar les solucions tècniques que es proposen per a problemes socials”. Per al Pere, com per a molts companys seus, aquesta beca va més enllà del que és purament acadèmic. Si vull entendre les conseqüències del canvi climàtic a la nostra societat és precisament per millorar les condicions de vida i la resiliència de les poblacions més vulnerables.”

 

 

Un altre talent, i no per això menys humil, és el Mario Lezcano. Amb 25 anys, aquest burgalès està cursant un doctorat en Intel·ligència Artificial ni més ni menys que a Oxford, després de guanyar el Premi Hoare que la universitat dona a la millor tesi de final de màster. El seu camp d’estudi són coses que a tu et poden semblar d’alienígena, com el machine o el deep learning, però que, entre altres genialitats, fan possible que avui tu puguis parlar amb Siri o fer servir Google Translator, a més de facilitar la detecció de tumors en el camp de la medicina o el processament d’imatges.

Parlar amb aquests nois i noies tan eixerits i superlatius és la cosa més refrescant que es pot fer un dia qualsevol, i amb distància. Sobretot quan t’adones que tots ells s’hi cremen les celles i s’esforcen no tan sols per posar-se medalles personals, sinó per al benefici de tots nosaltres. El teu també. Com apunta la Sandra, “som moltíssims els estudiants plens d’idees brillants per millorar la societat i d’energia per dur-les a terme. Només ens cal l’oportunitat per fer-ho”.

 

Text: Patri Di Filippo