La decepció més gran que tens a la vida adulta no és aprendre que o poses tu mateix la rentadora o la roba continuarà estant bruta. No és adonar-te que el formatge és molt car ni que dormir menys de 8 hores passa factura. És descobrir que els estius ja mai més tornaran a durar tres mesos, que ja no tens tot el temps del món, que ja no et pots avorrir! Com passa amb les dents de llet, amb l’edat també perdem temps. Temps lliure. Temps per a nosaltres. Per això, un any més, el programa CaixaProinfància i més de 400 entitats d’arreu del país uneixen esforços amb un objectiu comú: que tots els infants, siguin on siguin i vinguin d’on vinguin, no perdin cap segon dels seus primers (i llargs) estius.

L’estiu ha tardat a arribar a Barcelona però, aquest matí d’agost, els seus carrers bullen tant que, sobre el ciment, s’hi podria fregir un ou. La quantitat de cotxes que recorren l’avinguda del Paral·lel no hi ajuda. Però avui, des dels Jardins de les Tres Xemeneies no se sent ni un brunzit de motor. Avui aquesta plaça és territori de les veus de desenes de nens i nenes del Casal dels Infants, una de les entitats amb les quals col·labora CaixaProinfància, que s’han reunit per jugar i gaudir d’una de les moltes activitats que l’entitat duu a terme durant l’estiu.

 

 

“A més d’organitzar excursions a parcs d’atraccions o colònies fora de Barcelona, hem anat a la Filmoteca, al MACBA o al Museu de les Il·lusions, i hem fet tallers de dibuix i teatre a càrrec de diverses entitats del Raval”, explica Pol Mercadal, educador del casal. “La idea és que els infants coneguin el seu barri i n’aprofitin les coses positives”. Pau Dachs, responsable de comunicació, afegeix que “cal reivindicar l’ús de l’espai públic”. I hi ha res millor per fer-ho que córrer de punta a punta d’un parc envoltat d’amics?

Els monitors es preparen repartint-se per les diverses zones: cursa d’obstacles, tirs a la cistella, joc de matar, futbol xinès, el joc del mocador i el dels contrabandistes. I cadascun dels 10 equips –“mitjans” i “grans” barrejats– es mou pel parc buscant un altre grupet per desafiar-lo a una de les activitats. “Si no us poseu la gorra us mullareu el cap!”, els adverteix en Pol, que sempre vigila que tots estiguin passant una bona estona. Els infants ho interpreten com un senyal que el joc ha començat i, de cop, un munt de capets amb tota mena de gorres, pentinats, llacets i trenes surten disparats en totes les direccions. Ja ningú s’aturarà durant el que queda de matí.

Al llarg de l’any, el Casal dels Infants continua bullint d’activitat, “però és a l’estiu quan els nens i nenes de famílies en situacions vulnerables necessiten més que mai aquestes iniciatives”, comenta en Pau, ja que “quan acaba l’escola tenen molt temps lliure i pocs recursos per aprofitar-lo.”

Perquè una cosa és tenir temps lliure, fer coses però no per obligació, que deia Jonathan Richman, i arribar fins i tot a gaudir de l’avorriment –necessari, segons en Pol, per despertar la creativitat dels més petits. I una altra cosa molt diferent és no tenir res a fer (o deixar de fer) precisament durant l’única època de l’any en la qual, com a infant, et sobren hores per fer-ho tot.

 

Fotografia: Mònica Figueras