El 2007, The Washington Post va proposar al violinista de prestigi Joshua Bell un experiment. Després d’haver fet ple tres dies abans en una actuació al Boston Symphony Hall, ara havia de tocar a l’estació de metro L’Enfant Plaza, epicentre de Washington DC. D’incògnit i en hora punta. La prova era veure quants transeünts s’aturarien a escoltar-lo. Bell va acceptar el repte, però de les més de mil persones que van passar per davant seu en menys d’una hora, només se’n van aturar set. Una gran decepció. L’experiment va deixar enlaire una pregunta incòmoda: estem preparats per reconèixer la bellesa fora dels espais artístics tradicionals? El programa de dansa a les escoles Sudansa prova que, com deia Plató, si sabem mirar, la bellesa es pot amagar en qualsevol racó o darrere de qualsevol pupitre.

Tot i que ja fa gairebé 12 anys que a l’Associació Sudansa van engegar el programa, aquest any, amb el suport d’Art For Change ”la Caixa”, han aconseguit portar la dansa a espais on abans semblava impossible: a les escoles d’alguns dels barris més desafavorits de la ciutat de Barcelona, com ara Trinitat Vella o Ciutat Meridiana. “Els béns culturals i intel·lectuals no poden pertànyer a una minoria”, afirma Lynda Miguel, directora de l’associació. “Han d’anar més enllà dels terrenys tradicionals (dels museus i les galeries) per arribar a altres institucions i entitats socials més habituals en el dia a dia de la gent”.

Aquest any, Sudansa ha permès a més de 700 alumnes acostar-se a la dansa i crear les seves pròpies coreografies, treballant braç a braç amb els professors i amb coreògrafs professionals durant el curs escolar. Però això no és tot: el cap de setmana passat van fer una gran presentació del resultat al Mercat de les Flors, una institució que vindria a ser com El Bulli de la dansa.

 

 

“Aquest projecte sempre és molt màgic”, explica Olga Sasplugas, coreògrafa i assessora pedagògica de Sudansa. “A les escoles on l’alt índex d’immigració implica una barrera lingüística, treballar des del moviment permet crear un espai comú de descobriment, exploració i expressió totalment inclusiu. Un espai únic on es pot ser ‘part de’ sense distincions”.

No només es tracta d’aprendre a ballar, com qui es posa a casa el Just Dance de la Play. Partint sempre de la improvisació i dels seus propis moviments, “cada nen desenvolupa el seu llenguatge coreogràfic, la seva pròpia escriptura, a partir de les eines que proposa el coreògraf”, diu la Lynda. Així com escriure és organitzar paraules en un tros de paper, “la dansa es compon en l’espai, jugant amb la successió del temps, l’energia del cos, les dinàmiques… Ballar és una modalitat del ‘dir’ que ens porta a la dimensió poètica de cada persona i la seva interpretació metafòrica del món o d’allò que el travessa: hi ha coses que potser no podem explicar, perquè són molt íntimes, però que surten d’una altra manera”.

“El dia de la trobada de Sudansa al Mercat de les Flors, quan cada grup presenta la seva peça coreogràfica, és meravellós”, explica l’Olga. “Ser mirat és tan important com mirar. És un dia en què ells veuen la feina dels altres i s’adonen que formen part d’una realitat que va més enllà, i encara que les escoles parteixen d’una temàtica transversal, cada grup crea una seva pròpia peça amb la seva mirada particular. D’aquesta manera, els nanos arriben a entendre que estan creant un objecte poètic, que és la màgia de fer que l’altre s’emocioni”.

De fet, com et pots imaginar, la decepció de Joshua Bell després del famós experiment no va ser per no haver assolit el nivell artístic que ell esperava, sinó per no haver estat vist per (gairebé) ningú. Perquè l’art neix de la intenció de fer alguna cosa bonica, sí. Però calen uns ulls que mirin. És una emoció compartida. I això és precisament el que aconsegueix el projecte de Sudansa: compartir amb tots nosaltres la màgia de trobar la bellesa en racons on no acostumem a mirar, tant si es tracta d’una estació de metro com de l’aula d’un col·legi.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra