Avui és el Dia Mundial de la Diversitat Cultural. A l’Obra Social ”la Caixa” saben que la diversitat és riquesa i que només junts i ben avinguts podem avançar cap a una societat millor: ho demostra el seu Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural, que fomenta la convivència en zones culturalment molt diverses. Per celebrar aquest dia hem reunit diverses persones amb perfils culturals diferents al voltant d’una taula, perquè allà és on se solen tenir les converses més interessants.

MARZBAN.— És curiós perquè a l’Índia la sobretaula es fa abans de menjar. La meva família és molt matriarcal i sempre són les dones les que parlen més: dels fills, el menjar, la política…

FLORIAN.— Als francesos ens encanta debatre. Solem prendre una mica d’alcohol després de les postres, per pair.

CECILIA.— A la Xina hi ha un munt de normes a l’hora de menjar. No parlem gaire…

DJALIL.— Doncs a Algèria parlem tots alhora! I mengem dolços i te o cafè.

CECILIA.— Parlant de menjar, crec que el que m’agrada més d’Espanya és el temps que s’agafa la gent per gaudir de tot.

JULIE.— No es beuen el cafè d’un Starbucks corrent pel carrer.

LUCY.— Sí, hi ha una certa luxúria: menjar bé, dormir bé, viure bé.

CECILIA.— D’altra banda, si hi ha una cosa que em va sorprendre quan vaig arribar és que es digui dels basars o queviures “els xinesos” o “els paquis”. Són botigues, no persones! I els amos dels “paquis” la majoria de vegades ni són del Pakistan.

DJALIL.— Les etiquetes ens ajuden a entendre perquè simplifiquen i ens permeten comparar amb una cosa coneguda, però hauríem de començar a entendre a partir d’aquí, no fins aquí.

LUCY.— Quan etiquetes redueixes les persones a una categoria i tanques les seves possibilitats de ser i de formar part de. Si ets “paqui”, estàs destinat la resta de la teva vida a vendre cervesa?

FLORIAN.— A França al “paqui” li diuen “l’àrab de la cantonada”. Tothom ho diu amb vergonya, però és habitual.

LUCY.— Però podem canviar-ho. Es fa amb afecte, sense maldat, segur. Però aquestes narratives fan molt de mal.

CECILIA.— Cal positivar el llenguatge. Jo no soc immigrant: soc internacional. No soc una minoria: soc única.

JULIE.— Jo ho veig com un avantatge, ser diferent.

 

 

CECILIA.— En el sector de la innovació, la diversitat és imprescindible. El que funciona són els espais de coworking en els quals hi ha una rotació de persones constant amb perspectives i experiències diferents.

MARZBAN.— Al projecte de Notegraphy érem dotze persones de sis nacionalitats diferents.

DJALIL.— La diversitat t’expandeix la ment i la percepció.

LUCY.— Aporta tant en l’àmbit biològic com cultural i mental, però encara som en aquell estat de por en què creiem que si arriba algú de fora pot prendre’ns la identitat i esborrar tot el que som.

CECILIA.— Quan les persones se senten insegures és quan sorgeix el racisme.

FLORIAN.— Però en les eleccions de França o de Suïssa, per exemple, les regions que més van votar els partits extremistes van ser precisament les que tenen poca immigració. Tenim por de l’estranger, però no quan tens “l’amenaça” a la porta, sinó quan projectes de lluny el que podria passar. Quan ho tens a prop, t’adones que no passa absolutament res.

CECILIA.— Un amic meu fa xerrades sobre diversitat i racisme, i ell s’anomena “expert en antirumors”. Explica que la majoria no és que siguem racistes perquè tinguem res de concret contra ningú, sinó per desconeixement. Circulen rumors que la gent va enxampant i assumint. I cal intentar eliminar-los per entendre’ns com a persones, cadascú amb les seves històries i individualitats.

MARZBAN.— És molt bonic veure com internet ens ha acostat una mica a tots.

LUCY.— Té una cosa molt potent que és l’aleatorietat, que et permet trobar històries, persones i narratives increïbles, que en el món físic seria molt difícil que coneguéssim. A la meva parella quan li demanen d’on és diu que d’internet. Jo també m’identifico més amb la globalitat que amb una frontera o la bandera. Perquè això són construccions. I no poden anar per damunt teu i meu com éssers humans.

DJALIL.— Ara amb les xarxes socials hi ha menys estereotips sobre la gent perquè som més conscients de la diferència.

LUCY.— Internet t’ajuda a visibilitzar l’altre. Per mi el més potent és veure iniciatives individuals que intenten canviar aquestes ideologies i categoritzacions. Parlo de publicacions com Calvert Journal, que vol unir les comunitats de joves de Rússia amb Europa, o de Muslim Girl, un web que lluita contra els estereotips sobre les noies musulmanes als EUA, o de la revista Brownbook, que és com la Monocle de l’Orient Mitjà.

 

 

CECILIA.— Fa dues setmanes vaig començar a sortir amb un noi. Ens vam conèixer en un bar. Ens ho vam passar superbé, i un dia va sortir el tema de la política i em va dir que havia votat Trump. Tot d’una, em vaig bloquejar. No entenia com em podia, a mi, agradar algú que havia votat Trump. Després em vaig adonar que sempre parlo de no prejutjar la gent i que estava fent exactament això amb ell, i em va fer un munt de vergonya. Em vaig dir a mi mateixa que havia d’escoltar-lo. Doncs resulta que havia treballat com a militar i que ho va deixar perquè va veure com de terribles són les guerres, i ara no podia votar algú que havia donat suport a una guerra. Des d’aleshores l’entenc del tot.

JULIE.— Escoltar l’altra persona és clau. El diàleg, parlar com avui nosaltres. N’aprens un munt.

FLORIAN.— Després tens l’opció d’anar-te’n o de continuar xerrant.

LUCY.— Potser heu vist la campanya d’aquella agència de viatges que et convidava a fer-te un test genètic per descobrir com de diversos som. Hi sortia gent que creia que eren 100% cubans o nòrdics i després la majoria tenien avantpassats d’arreu del món. Jo fa cinc anys em vaig haver de fer un d’aquests exàmens per un problema de salut i a la part d’ancestres em sortia 57% europea, 37% nativa americana, tenia gens de l’Àfrica, de l’Àsia, i fins i tot un tant per cent de neandertal més elevat que la mitjana! T’adones que no ets tu, ets del món.

FLORIAN.— Si és que venim tots de l’Àfrica…

LUCY.— Exacte. Veus com tots els arguments van caient: la idea de les races i les fronteres imaginàries que tots ens creem…

JULIE.— Al final tenim més en comú que diferències.

 

 

COMENSALS:

Cecilia Tham va néixer a Hong Kong, ha viscut a Macao i als EUA i fa quinze anys es va instaŀlar a Barcelona, on ha fundat el coworking MOB i el FabCaféMarzban Cooper és londinenc de família índia i ha viscut a Bombai, Nigèria, Alemanya i Barcelona. Dirigeix el lab creatiu i la miniacceleradora de l’agència Herraiz SotoDjalil Maameri és algerià, director de vídeos i exestudiant de l’IED, una de les escoles de disseny més internacionals de Barcelona. Julie Chrysler és de Seattle però considera Barcelona casa seva. Ha treballat en projectes d’educació global i ara lidera un projecte d’innovació a l’Àfrica. La colombiana Lucy Rojas ha creat amb la seva parella Internet Age Media, una plataforma i assessoria sobre qüestions relacionades amb la cultura d’internet i els seus encreuaments amb altres disciplines. Per acabar, Florian Paulin ha treballat en agències i startups arreu del món. Va néixer a París però té la meitat de la sang francoxinesa, i l’altra camerunesa.

 

Fotografia: Laia Sabaté