Som els únics animals conscients del propi final. Això fa que, quan afrontem la mort, també ens tornem més humans que mai. Aleshores busquem la comprensió, el perdó o potser tan sols un gest d’afecte. Busquem els altres, perquè en els altres hi ha el sentit d’una vida que ha valgut la pena de viure. El Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de ”la Caixa” compleix 10 anys d’acompanyament i atenció al final de la vida i ho celebra organitzant trobades en diferents ciutats per reconèixer la tasca ingent dels 42 equips d’atenció psicosocial (EAPS) repartits per tot el territori.

Avui ha estat el torn de Bilbao, on s’han reunit les institucions que han col·laborat en la iniciativa, familiars de pacients, voluntaris i membres dels EAPS procedents de tot el País Basc. Professionals com Julio Gómez, director de l’EAPS Santurtzi, i Lori Thompson, directora de l’EAPS Sant Sebastià, que han vist créixer el programa i com l’atenció psicològica, social i espiritual al final de la vida arribava a cada vegada més gent.

 

flores

 

“Vaig tenir la sort que la Fundació Matia va ser de les primeres d’apostar per la figura del psicòleg dins de les cures pal·liatives, ja l’any 1993. Però era una figura molt nova i em sentia molt sola”, rememora la Lori. “La creació del programa va significar no tan sols trobar un equip per treballar, sinó 41 equips més per compartir-hi experiències i opinions”, afirma amb relació a les freqüents jornades de debats i formació que organitza el programa.

Per al Julio, aquest currículum tecnicoprofessional s’ha de complementar sempre amb allò que anomena currículum interior. En un món perible com el nostre, el patiment i el dol ens ha tocat i ens tocarà a tots. La mort, en certa manera, ens iguala. Per això, un bon professional de l’atenció integral abans ha d’haver treballat les experiències pròpies relatives a la pèrdua i els estralls que causa. “No podem acompanyar les persones als llocs en què no gosem entrar”, apunta. “Necessitem professionals que, davant d’un patiment tan profundament humà, no fugin, sinó que es quedin i es comprometin a bregar amb aquest patiment”.

La Lori ho sap prou. Amb 18 anys, va viure la mort de la mare en un context en què l’atenció psicosocial encara no existia. Va ser aleshores quan va experimentar en la pròpia pell “la necessitat que tenim tots de sentir-nos compresos, alleujats i acompanyats per altres persones durant aquest procés”. Perquè el dolor físic, el final de la pròpia vida o la mort d’un ésser estimat són inevitables; però no ho són el patiment i la soledat. “Com a metge, has d’acceptar que no sempre pots curar una malaltia. Però el que sempre pots fer és acompanyar. Perquè hi pot haver malalts incurables, però ningú no és incuidable”, afegeix el Julio.

Quan es produeix aquest acompanyament, quan es venç la por i la soledat amb gestos d’afecte, companyia i compassió, fins i tot la mort pot esdevenir un procés d’aprenentatge: una via de descoberta d’aficions que no sabies que tenies o de retrobada amb persones que ja creies perdudes. “Vam tenir un pacient que era del País Basc però que havia viscut tota la vida als Estats Units, tot sol, cuidant ovelles. De gran, quan va tornar al poble, es va adonar que havia passat tant temps tot sol que ja no sabia conviure amb altres persones”, recorda la Lori. “Va ser molt difícil establir-hi una relació. Però, de mica en mica, va aprendre a reconnectar primer amb mi després amb tota la seva família, que era allà volent acompanyar-lo i amb la qual ell sempre havia mantingut una certa distància. Les seves últimes paraules van ser que era una pena haver viscut tan sol i no haver après a connectar amb les persones abans. Però en va aprendre, en el final de debò, en va aprendre. Va ser molt gratificant tant per a ell com per a la família, a la qual finalment havia deixat que s’acostés i que l’acompanyés en un moment tan únic i important”.

 

Text: Patri di Filippo