Quan la sonda Voyager va començar el 1977 el fascinant viatge de 40.000 anys cap a l’estrella més propera, duia a l’interior un disc de gramòfon amb la informació esquemàtica més diversa sobre l’ésser humà, juntament amb una selecció de peces musicals. Si uns éssers intel·ligents troben un dia la sonda, potser no entendran les salutacions i els missatges que s’hi inclouen, però probablement sí que seran capaços de sentir la calidesa que desprenen la Cinquena Simfonia de Beethoven o La consagració de la primavera de Stravinsky. I és que quan es tracta de música, o de dansa com la seva expressió física, sobren les paraules per connectar i entendre’s. Així ho volen promoure des de l’Associació Dan Zass a través del projecte La dansa com a expressió en les persones amb trastorn de l’espectre de l’autisme, seleccionat a la convocatòria 2018 d’Art for Change ”la Caixa”.

“No hi ha persones amb problemes de comunicació, només tenen una altra manera diferent de fer-ho, tan sols cal trobar la via adequada”, ens explica Cristina Arauzo Ruiz-Capillas, directora de l’Associació Dan Zass i responsable de la iniciativaLa dansa com a expressió en les persones amb trastorn de l’espectre de l’autisme (TEA), un projecte que té el suport d’Art for Change ”la Caixa”. Fa una dècada que aquesta associació imparteix classes de dansa com a activitat extraescolar per a alumnes amb TEA a l’escola concertada d’educació especial CEPRI, a Majadahonda (Madrid). No obstant això, per a enguany es van plantejar anar un pas més enllà: permetre que tots els nens i joves del centre descobreixin el món de la dansa. Així va néixer aquest proejcte, que des del gener fins al juny farà partícips de l’experiència els 59 alumnes del CEPRI i 17 dels seus professionals.

 

 

No hi ha cura per al TEA, només educació i suport constant. En aquest sentit, des de l’associació plantegen la dansa com una via d’expressió i de comunicació per a aquests nens i joves, un canal nou i per explorar per a persones amb aquest trastorn. Les classes tenen un màxim de cinc alumnes, amb quatre sessions per cada grup, “que es queden curtes, però com a primera presa de contacte està bé”. A més, tota la feina desenvolupada al llarg d’aquests mesos s’està enregistrant per servir de base a un documental que pugui inspirar altres entitats que treballin amb persones amb TEA, el mostrar les possibilitats d’abordar aquesta relació a través de la dansa.

“Tots ens comuniquem a través del cos”, explica Cristina Arauzo. “El nostre cos dona informació, quan estem tensos, relaxats, preocupats… Per això treballar a través del cos és una manera d’establir un diàleg. A les meves classes parlo una mica amb el llenguatge oral, però molt més amb el cos. Si vull que algú es posi dret o s’assegui, no ho verbalitzo, sinó que li n’informo corporalment. És un llenguatge universal”. A més, també és una manera completament nova de relacionar-se per a aquests joves en la qual, sobretot, preval el respecte i el moviment natural. “Alguns s’estimen més el contacte a través de la musculatura, d’altres, a través del pes, per encaminar-los així en la percepció del seu esquema corporal”, ens descriu aquesta ballarina i treballadora social que, amb les mans i tot el cos, es fa una amb l’estudiant ballarí per suggerir-li o inspirar-li els moviments, mai per imposar-los-hi. “N’hi ha que tenen hipersensibilitat i el mer contacte els fa riure, i n’hi ha que s’estimen més evitar el contacte directe. En aquests casos recorrem a coixins o a teles. Cadascú agafa la punta de la tela i és la tela la que es mou, la que balla; aquí ja hi tenim un punt de connexió”, descriu.

El millor és que els alumnes no són els únics que aprenen. “De vegades, sense adonar-nos-en, projectem els nostres desitjos o les nostres necessitats en altres persones, tot es torna urgent”, adverteix Cristina Arauzo, “i ells m’han ensenyat que cal respectar el fet que cadascú té el seu propi ritme a la vida, que no hem de tenir pressa”. La Cristina diu que també ha aprés d’ells que parar i observar és molt important a la vida, “i de fet és una cosa que estic aplicant en el meu dia a dia”. I li han donat, a més, una lliçó de vida fent-li veure que no hi ha barreres quan hi ha voluntat: “M’han ensenyat que tothom pot ballar, que el concepte és molt més ampli. No consisteix a fer tres piruetes per ser ballarí, la dansa també és el que a tu et fa sentir i el que tu transmets. I aquests nois ballant et puc assegurar que transmeten moltíssim”. I de segur que a través d’aquest projecte, molts més arribaran a emocionar-nos.

 

Text: Javier Márquez Sánchez
Fotografia: Bárbara Lanzat