Ho defensen molts pensadors, Steven Pinker al capdavant: en general, estem en un dels millors moments de la història. Vivim més que mai. La mortalitat infantil s’ha reduït. La riquesa s’ha multiplicat. Hi ha menys guerres. I l’alfabetització va camí de ser universal. No obstant això, 70,8 milions de refugiats encara no tenen ni el més bàsic per subsistir i han de veure com el futur dels seus fills és més que incert. Per frenar la malnutrició d’aquestes persones, en especial de les mares amb fills de fins a cinc anys, l’ACNUR i l’Obra Social ”la Caixa” van llançar l’innovador Projecte MOM, que des del 2017 ha aconseguit salvar moltes vides. Ens ho explica la directora de projectes i relacions institucionals del Comitè espanyol de l’ACNUR, Belén Camba, una advocada compromesa amb la justícia social més enllà del despatx, convençuda que “amb ben poc és possible fer molt”.         

Per què vau decidir actuar a Etiòpia?
Actuem a les zones de Gambella i Dollo Ado perquè Etiòpia és un país que no només genera refugiats, sinó que també en rep de molts països limítrofes. I quan tota aquesta gent fuig d’un conflicte, els infants són els que corren més risc per l’escassetat d’aliments, aigua potable, atenció mèdica adequada…

Se sap que el 80 % de la població refugiada són dones i infants.
Sí, els homes els han matat a la guerra o encara hi són o no han pogut sortir del país… Nosaltres ens centrem en dones embarassades i infants menors de cinc anys, perquè prevenir la malnutrició en les primeres etapes és bàsic perquè no pateixin conseqüències irreversibles, ni físicament ni mentalment, durant la resta de la vida.

 

 

Com ho feu? En què consisteix la vostra actuació?
Tan bon punt arriben, apartem aquestes dones i els seus fills de la cua general i els oferim una atenció immediata i directa. Tingues en compte que, en aquests contextos d’emergència, la taxa de mortalitat pot augmentar fins a 20 vegades en només 2 setmanes. Cal actuar de pressa! Les ajudem perquè no hagin d’anar a buscar aigua i es puguin ocupar de l’alimentació dels fills; hi ha grups de mares que les ajuden a relaxar-se; els facilitem la higiene; els expliquem que com més temps els donin el pit, millor; els ensenyem a fer servir la cinta que mesura la circumferència del braç dels infants perquè puguin detectar si estan desnodrits i, aleshores, començar a tractar-los amb alimentació específica… 

Per què diu tothom que es tracta d’un projecte tan innovador?
D’una banda, per aquesta metodologia d’atendre’ls ràpidament i tractar la malnutrició des de l’atenció integral per cobrir les necessitats de nutrició, refugi, aigua i sanejament. I d’altra banda, el projecte MOM és innovador per la tecnologia, ja que gràcies a Last Mile Mobile Solution (LMMS), que combina aplicacions de software amb hardware personalitzat, hem establert un registre digital del menjar que els anem donant i dels mesuraments: com estan de pes, com va la circumferència que revela si l’infant està malnodrit o no, etc., cosa que ens permet fer un seguiment individualitzat.

També estem a punt de posar en marxa un test d’anèmia que és més barat, més fàcil de fer, no fa mal perquè no hi ha punxada i això fa que sigui més segur higiènicament.

Ja fa 3 anys que va arrancar el projecte MOM i heu pogut atendre 100.000 infants i més de 20.000 dones embarassades. Heu començat a veure avenços?
Sí, és clar! Aquests anys hem pogut reduir del 22,4 % al 12,4 % la malnutrició aguda a Gambella. I hem aconseguit que les mares allarguin el temps de lactància, amb la qual cosa els infants estan molt més sans. Veiem que el programa està funcionant. I la nostra idea és poder-lo aplicar aviat en altres països.

Cada vegada hi ha més refugiats arreu del món. No es tracta d’una crisi d’Etiòpia ni d’Àfrica, sinó mundial. Cal suposar que cada vegada necessiteu més fons…
Sí. Necessitem que sector privat, el públic i tota la societat s’adonin que tots hem d’empentar. Perquè, malgrat que la seguretat ens preocupa molt, justament és el que estem generant amb tanta desigualtat. Els refugiats són pobres entre els pobres i no poden triar, perquè si tornen al seu país els maten.   

De quines manera es pot col·laborar amb el projecte?
De moltes maneres. Fent-se soci (ja en som més de 500.000); amb un microdonatiu o una contribució mensual; hi ha gent que ens deixa la seva herència o un llegat del seu patrimoni, naturalment sense perjudicar els hereus legítims); també treballem amb fundacions, amb empreses, amb el col·lectiu d’educació, fent tallers en escoles…

I fa 18 anys que treballeu amb ”la Caixa” en projectes a Àsia i Àfrica. Quin és el valor afegit de tenir un soci així?
És una alegria i una gran oportunitat. T’asseus en una taula de treball amb uns aliats amb els quals comparteixes objectius, que no tan sols aporten finançament, sinó que ens ajuden a analitzar resultats, per veure com podem millorar. Estan absolutament implicats contra la malnutrició infantil i aporten moltíssim a través dels seus consultors i la seva experiència.

Etes optimista respecte del futur d’aquestes persones?
Vull ser optimista i ho he de ser. Estem “estirant” massa el món en tots els aspectes, i arribarà el moment en què, per convicció, la gent jove el canviarà  (jo hi confio molt, en les noves generacions, estan més conscienciades) i, per obligació, als altres tampoc no els quedarà altre remei. El món no és sostenible així.              

Què és el millor de la teva feina?
Veure com es transforma la vida de la gent, dins de les circumstàncies de cada país. És una satisfacció veure que les dones donen el pit als bebès, que els infants estan en bones condicions. Els nens són el futur del món. Si no els cuides i no cobreixes les seves necessitats, que se’n farà, d’aquests països? Són els infants els qui, després d’haver-los format i haver crescut amb salut, poden tornar a les comunitats d’origen i canviar moltes coses que ara no funcionen. Els refugiats tornen molt més a les societats que els accepten que no pas el que nosaltres els donem, t’ho puc assegurar. Jo he tingut la sort de poder viatjar fins a aquests països, en conec la problemàtica en primera persona i hi he trobat el meu lloc, soc molt feliç, i crec que quan em jubili continuaré vinculada als refugiats. La seva fortalesa, les històries tan increïbles de les que no pares d’aprendre… És una cosa que t’entra a les venes i al cor.

 

Fotografia: Luis Tato