“Mai la distància ens havia regalat tanta proximitat”. “Ens vam adonar que érem fràgils i això ens va fer més humans”. “Que les úniques corbes que ens preocupin siguin els somriures de la gent gran”. “Quan tot això acabi, sigues la persona que vulguis trobar”. Aquestes són només algunes de les 23 frases seleccionades d’entre les més de 1.700 propostes rebudes a través d’Instagram per aparèixer al llibre Hi ha paraules que són vent, una acció impulsada per a la diada de sant Jordi des de la Fundació ”la Caixa”, amb la col·laboració dels il·lustradors Dalmaus i 72kilos. Una publicació que pretén, durant aquest confinament, donar ànims a les persones. Sobretot, a les que més ho necessiten.      

 

Il·lustració de Dalmaus per al Dia del Llibre

 

“La idea que hi ha darrere de la meva vinyeta “Hi ha paraules que són vent” ve de la metàfora de la travessia”, ens explica Dalmau Oliveras (@dalmaus). “Ara mateix estem immersos en una travessia força complicada, i em vaig posar a pensar què era el que ens podia animar durant aquest trajecte. En una travessia per mar, el més important és el vent. I les paraules de la gent poden ser precisament aquest vent que ho mou tot. Sobretot es necessita suport material per poder satisfer les necessitats bàsiques, però també és vital aquesta empenta de la gent, coneguda o desconeguda, que ens dona força”.          

A l’il·lustrador li agradaria que el llibre arribés “a totes les persones que no són un col·lectiu en si, a la gent que està més sola”. D’altra banda, Óscar Alonso (@72kilos), que també va contribuir a difondre la iniciativa a través del seu compte d’Instagram, regalaria aquest llibre “a totes les persones a les quals aquesta crisi ha enganxat intentant sortir dels seus problemes. M’agradaria transmetre’ls que això passarà, que tots els problemes s’atendran”. En el seu cas, totes les idees de vinyeta que havia plantejat tenien alguna cosa en comú: “el llibre com un lloc al qual físicament pots pujar-hi a sobre i que, a més, et porta a algun lloc diferent d’on eres. S, a més, el crees amb altres persones, com és el cas, crec que es genera un sentiment de comunitat amb la resta de les persones. Proposar a la gent aquest petit repte de treure el que tenen dins per animar els altres creant alguna cosa junts, amb un bon fi, em va sembla molt interessant.”

Per a en Dalmaus, aquest llibre també tenia molt més sentit creat de manera col·lectiva. “L’autoria i l’ego perden importància, i l’acció en si, el missatge, en guanyen. El llibre recull 23 maneres d’entendre el món. I a la gent li agrada participar en iniciatives així perquè se sent part d’alguna cosa més gran”, diu en Dalmaus. “La il·lustració de l’Óscar, per exemple, crec que ho reflectia molt bé: ‘l’aventura de formar part d’un llibre’”. 

 

Il·lustració de 72kilos per al Dia del Llibre

 

La resposta a la convocatòria ha estat brutal. Més de 1.700 persones han enviat frases d’ànim i esperança, d’amor, futur, optimisme i comunitat, de les coses bones que té cadascú de nosaltres malgrat la foscor del context, dels aprenentatges que volem posar en pràctica quan això s’acabi. Una d’aquestes persones va ser la Celia Bombín Martínez (@celiabomar), de 26 anys, professora en una escola de primària de Valladolid. Per a ella el més complicat del confinament, a més de no poder veure la família, està sent no saber si a la feina ho està fent bé, “si en la distància estic acompanyant les famílies i els nens de manera emocional, que crec que és el més important aquestes setmanes.”                            

La frase (“Ens van prendre el tacte de les abraçades, però van tornar en forma d’aplaudiment”) va néixer d’una reflexió sobre els canvis que estem vivint ara mateix en la nostra manera de relacionar-nos. “Ens han dit que les abraçades i els petons són accions que en aquests moments poden posar en risc la nostra salut i la dels altres. Em va semblar molt boig que un gest tan sincer suposés un perill. I vaig recordar el primer dia dels aplaudiments: quan vaig sortir al balcó em vaig posar a plorar, emocionada i esfereïda alhora. Però em vaig adonar que a tota aquesta por l’estava guanyant l’emoció de sentir-me abraçada per totes les persones que estaven aplaudint. Em vaig imaginar aplaudint al costat dels meus familiars i del meu xicot, al qual no puc veure aquests dies, juntament amb els companys de l’escola i fins i tot amb els alumnes. Per a mi, amb aquests aplaudiments hem guanyat una manera d’abraçar-nos a coneguts i desconeguts. Ens fan veure que les coses dels altres també van amb nosaltres”.

 

Llibre amb frases d'ànim per al confinament

 

José Antonio Roda (@josearoda) és un il·lustrador de Cornellà de Llobregat establert a Madrid. Fa 41 dies que està confinat i que explica a través d’Instagram com està vivint la pandèmia. “Actualment, a les xarxes socials quan publiques coses relacionades amb la situació actual, la gent interactua molt més”. I això és perquè, per primera vegada en molt de temps, tenim una preocupació comuna. “Normalment, tu tens un problema i hi busques una solució pel teu compte. Però en aquest cas, la solució no pot ser individual, perquè el problema és col·lectiu i la solució ha de ser al més col·lectiva possible. Hem re remar tots en la mateixa direcció”.         

L’il·lustrador, amb la seva frase, ha trobat un remei fàcil a l’angoixa del confinament: “Mentre puguem obrir un llibre [i desaparèixer una estona en la història que ens estiguin explicant], podrem sortir de casa. Sempre he pensat que la cultura, sobretot en moments així, és una eina superpotent. Perquè el metge o el personal del supermercat quan arriben a casa també necessiten desconnectar i mirar una sèrie”. En la mateixa línia, en Dalmaus afirma que “tot això que estem vivint, sense cultura seria molt més complicat. Ho viuríem amb un estat d’ànim per terra. La cultura ens està ajudant a veure el costat bo de les coses, a distraure la ment —que és necessari—, a volar una mica”.                           

Sens dubte, tots els entrevistats intenten veure les coses des d’un prisma positiu. I aquesta és l’actitud. L’Óscar Alonso, per exemple, s’ha sorprès amb els comportaments i les iniciatives solidàries que han sorgit durant la crisi. “Jo no sabia que unes cases més enllà de la meva hi vivia una senyora gran, que complia 100 anys. Doncs l’altre dia van venir diverses ambulàncies i van fer sonar les sirenes, li van muntar un ball i va ser espectacular. Pensar que hi ha algú que ha fet una trucada, que ha gestionat tota aquesta festa enmig d’aquest caos per fer somriure una dona gran… Aquesta és la llavor que pot germinar. Crec que tot això no s’ha d’oblidar, que després hi haurà complicitat, com quan passa alguna cosa molt greu, com una guerra. Encara que pensem de manera diferent, ha passat alguna cosa durant uns mesos que ens ha unit a tots com a generació”.

Per al Dalmaus, quan tot això s’acabi, haurem après moltes coses: “Ara el més quotidià i mundà és el paradís, i quan sortim d’aquí en gaudirem al màxim. Hem vist que el planeta necessitava un respir, que hem de replantejar la nostra manera de consumir, produir i viure en aquest món globalitzat. I tant de bo puguem ser algun dia aquesta nació-món de la qual sempre es parla. Fins i tot en aquesta situació no està passant del tot, però estem albirant que bé que ho podem fer, sent conscients del dolent i diria que, en certa mesura estem desaprenent a ser individualistes i aprenent a ser una societat de veritat”.                                            

 

Els nostres entrevistats recomanen algunes lectures per a aquesta diada de Sant Jordi:
Rusty Brown, de Chris Ware (novel·la gràfica)
El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas (novel·la d’aventures)
Días en blanco, de José Luis Sampedro (poesia)
Los hilos invisibles, de Montse Torrents i Matilde Portalés (literatura infantil)

 

Descarrega’t Hi ha paraules que són vent aquí.