Recórrer 1.300 quilòmetres en tàndem, menjar costella de cérvol amb les mans, veure te amb menta a la duana de Nador o compartir foguera i sopar amb uns pastors àrabs a les muntanyes de Dubdu. Semblen seqüències d’una pel·lícula d’acció i no pas aventures que acostumis a relacionar amb una persona cega i amb autisme. Això no obstant, els germans Sergio i Juanma Aznárez han demostrat el contrari, i ho expliquen a La sonrisa verdadera, escrit juntament amb la seva mare, Mari Ros, llibre que ha estat guardonat amb el Premi Feel Good que lliura l’Obra Social ”la Caixa” i Plataforma Editorial.

“Aquesta història va començar quan van decidir fer-li un regal al meu germà”. Amb aquestes paraules de Juanma –a qui el seu germà Sergio sempre anomena Manuel–, comença el llibre La sonrisa verdadera, l’obra guardonada de la tercera edició del Premi Feel Good, que té l’objectiu de promoure l’optimisme entre escriptors i lectors a través d’històries de superació. I sens dubte, el relat d’aquesta família no pot ser més optimista. Al Sergio la vida no li ha posat fàcil: va néixer sense globus oculars, i més endavant s’hi va afegir l’autisme, fet pel qual la família ha jugat un paper decisiu perquè es pogués situar en el món com més independent millor.

 

 

El llibre —que també és un documental gràcies al qual ja han recorregut una infinitat de festivals— explica, en realitat, la història de dos viatges: d’una banda, el que van fer els dos germans en tàndem fins al Marroc per visitar la Mati, una amiga íntima de la família; de l’altra, un viatge més lent, el de la vida del Sergio, que la seva mare Mari Ros s’encarrega de narrar posant paraules imaginàries als pensaments del seu fill. I quan expliquen que aquest viatge els ha canviat la vida, no ho diuen per dir. En aquesta aventura, el Sergio era el protagonista, la qual cosa el va fer sentir més important i més preparat per afrontar coses de la vida que abans, potser, ni s’hauria imaginat.

“Anar al Marroc era una manera que la gent conegués el Sergio, d’explicar el privilegi que significa per a nosaltres tenir-lo a la família.”, explica el Juanma. Van triar el Marroc, en part, per la vinculació familiar amb aquesta terra —l’àvia hi va néixer—, però sobretot perquè a Tinghir, al peu de les muntanyes de l’Atles, és on viu la Mati, una persona molt important a la vida del Sergio. Ella va ser qui li va presentar el primer professor de música, el Pepe, que no tan sols li va ensenyar a tocar el piano, sinó també a comprendre més bé el món a través de la música. “Per al Sergio la música és el primer codi amb què es va connectar a la vida” —apunta la mare.

Una de les anècdotes més divertides i que més recorden del viatge és quan el Sergio es va desorientar buscant la cambra de bany i va sortir despullat de l’habitació de l’hotel on s’allotjaven a San Clemente. La Mercedes, una de les persones de l’equip de rodatge que viatjaven amb ells, va cridar des del pis de baix: “Manuel! El Sergio és en pilotes al passadís!”. Per sort, no els va veure ningú més, tot i que confessen que al Sergio no li hauria importat gens ni mica. Ell és així de natural.

“Cap altre llibre no m’hauria fet tanta il·lusió d’editar com aquest. És una història de persones que s’estimen, que es donen suport, que s’ajuden, que hi són a les verdes i a les madures. Volem que la poderosa història d’aquesta família es conegui” —confessa Jordi Nadal, director de Plataforma Editorial.

 

Text: María Arranz
Fotografia: Laia Sabaté