Amor. Educació. Família. Són tres paraules que resumeixen bé la història de superació i afecte que explica la família Barrull-González i que floten a l’aire quan parlen, fan broma i somriuen els uns amb els altres.

Aquestes tres paraules també es noten en l’humor i en l’energia de remolí de l’Encarnación González, “Sión”, mare coratge. En el silenci educat, amagat darrere la barba pèl-roja i la mirada neta del seu marit, en Benjamín Barrull. En les trapelleries sense malícia del petit José, de quatre anys, que no deixa de parlar, abraçar i jugar amb qualsevol cosa, també amb la seva cueta rossa. En el somriure adorable de l’Azahara, que amb nou anys ja està enamorada del flamenc i, bé, també del reggaeton. I en la timidesa de la germana gran, la Sión, com la mare, de 12 anys, que mira el rellotge mentre parla, per no arribar tard a la coral on canta.

Avui, 15 de maig, és el Dia Internacional de la Família i no n’hi ha gaires que en recullin tant l’esperit com aquesta: cinc ànimes gegants que irradien bondat en 360 graus. I això que les coses no són fàcils a La coma, un barri de la localitat valenciana de Paterna. Però ni això ni els estigmes que de vegades carreguen per ser una família gitana —tret que el porten amb orgull— no els debiliten els somriures ni les ganes de lluitar. I és precisament per aquest esforç que la família ha estat reconeguda per l’Obra Social ”la Caixa” com a referent en el seu entorn social. Per què? Doncs perquè es veu d’una hora lluny la implicació increïble en l’educació dels seus fills. Només cal escoltar el petit José mentre es lamenta que hi hagi amiguets de classe que li peguin. “I tu no els pegues, José?”. “No, jo no”, contesta sense dubtar-ne.

 

 

A la família de la Sión, en la seva manera alegre de superar adversitats, l’ha ajudada la Fundació del Secretariat Gitano, que alhora treballa amb el programa CaixaProinfància de l’Obra Social ”la Caixa” per ajudar menors i famílies en situació de vulnerabilitat des de fa 10 anys. Però l’ajuda ha estat encara més forta en direcció contrària: la família de la Sión no s’ha conformat a assistir als tallers i a rebre suports, sinó que els ha multiplicat compartint els coneixements i les habilitats adquirits.

Tot va començar ara fa 10 anys, quan la filla gran tenia dos anyets i la mare, unes quantes llacunes sobre com l’havia de criar. “Era principiant i em sentia molt perduda, així que els tallers maternoinfantils de la fundació em van ajudar molt: hi vaig aprendre coses sobre alimentació, sobre higiene… Una cosa és el que et diu el metge i una altra, el dia a dia: aquí m’ajudaven dones que havien tingut més fills”.

La filla mitjana, l’Azahara, per la seva banda, participa juntament amb la Sión en els tallers educatius familiars, en què unes quantes mares i els seus fills mitjans, “que reben menys atenció que els grans o els petits”, comparteixen jocs i cursos. La fundació també els fa classes de reforç escolar.

I l’actitud de la Sión ha estat tan exemplar que s’ha convertit en treballadora del Secretariat. “És una dona referent”, reconeix la María José, que també hi treballa.

Està estudiant per formar-se com agent sanitària de base comunitària i abans d’acabar ja n’està veient la utilitat. “Ahir al tramvia una mare va venir a preguntar-me si la meva filla portava aparells, perquè creia que la seva també n’havia de dur. Ella no sabia què era un odontopediatre ni què ens entra per la seguretat social. Aquesta relació de tu a tu és important perquè les famílies sàpiguen què necessiten i què tenen a l’abast”, ens explica la Sión.

La història d’aquesta dona està plena de ruptura, clixés i prejudicis. En una societat acostumada al fet que l’home tingui la iniciativa i a matrimonis amb noies més joves, va ser ella, tres anys més gran que en Benjamín, la que es va llançar a parlar-hi quan es van conèixer en un centre comercial pròxim.

Va ser l’amor el que la va portar al barri, i avui els passejos a cavall pel camp i les exposicions de cotxes d’època (és la passió d’en Benjamín, que té un Seat 124) omplen el temps d’oci d’aquesta riallera família. Tots dos cuinen. “Jo soc més de paella i ell, de fideuada”, ens explica la Sión. “De cuinar-ne i de menjar-ne”. I riuen. L’Azahara no ens sap dir qui dels dos pares sap cuinar millor, però diu que s’estima més arròs al forn. En José, que somia ser policia, està tota l’estona o jugant a futbol o bé dibuixant taurons. La germana gran s’ocupa de no treure-li l’ull de sobre i calmar una mica la seva hiperactivitat. No és fàcil, perquè té molta energia. Però amb abraçades i somriures, sempre acaba regnant l’harmonia. La Sión mare somriu quan veu que els seus fills s’entenen tan bé, i sospira: “La família ho és tot per a mi”.

 

 

Text: Germán Aranda
Fotografia: Guillem Sartorio
Realització: Javier O. San Martín
Música: Obra “Roses in the Sand”
Intèrpret: The Bird Yellow
Autor: Gerard Vidal Barrena
Extret del CD “Little Kids”
Segell: Delirics
© Erols-Enroc Music, Picap S.L.
ISRC: ES5061800002