En el segle xxi, qui continua mirant el cel? Fins i tot per saber quin dia és hem canviat els estels per una pantalla. Però la veritat és que segurament els mòbils no existirien si no fos perquè a algú, fa milers d’anys, se li va acudir aixecar la mirada i preguntar-se què era aquella cosa que lluïa allà dalt. Per celebrar que el Planetari de Madrid ha batut rècords d’assistència després de la remodelació impulsada per la Fundació Bancària ”la Caixa”, l’astrònom César González ens parla sobre per què l’univers continua sent important en les nostres petites vides.

Tan lluny, tan a prop
L’any 1994, un terratrèmol va sacsejar Los Angeles i va arrasar el subministrament elèctric de gairebé tota la ciutat. Però, aquella nit, els telèfons de l’Observatori Griffith no van parar de sonar: els ciutadans, alarmats, trucaven per avisar que un enorme núvol platejat cobria la nit. Era, simplement, la Via Làctia. La pobre hi era de tota la vida, però, amb tanta llum artificial, no l’havien vist mai abans. “Surt de nit i compta els estels”, explica el César. “No en seran més de 15. Però si no fos per la contaminació lumínica, ens veuríem uns 4.000.” Tenim tot l’univers a l’abast de la mà i ens l’estem perdent. “Observar el cel estelat hauria de ser un dret universal”, prossegueix el César. “I aquesta és la funció del Planetari: acostar el cel estelat a tothom que ens ve a visitar”.

Sense cel no hi ha paradís
Si no fos per l’astronomia, probablement encara hauries de triar entre sortir de casa o navegar per internet. I és que els ordinadors es van convertir en portàtils bàsicament per poder dur-los a l’espai. I passa el mateix amb milions de coses més. Amb els telèfons satel·litaris ens podem comunicar des de qualsevol lloc del món, per remot que sigui, i això passa gràcies a la constel·lació de satèl·lits Iridium, que dona cobertura telefònica a tot el planeta. Les càmeres dels mòbils també es van desenvolupar en un començament per als telescopis. “Però crec que el més important”, continua el César, “són els experiments mèdics que s’estan fent a l’Estació Espacial Internacional. Es veu que per desenvolupar segons quins medicaments cal gravetat zero. A la Terra aconseguir-la és molt costós, però a l’espai és la norma i això fa que avançar en medicina sigui molt més fàcil”.

 

 

 

 

Una agulla en dos bilions de pallers
Per al César, l’esdeveniment astronòmic del segle és la descoberta de les ones gravitacionals. “No tan sols perquè confirmen del tot la teoria general de la relativitat d’Einstein (que va postular que havien d’existir, però que encara no s’havien detectat)”, apunta el César, “sinó perquè obren tota una nova manera d’observar l’univers. És com si haguéssim estat duent unes ulleres amb els vidres translúcids i, ara, per fi, hi poguéssim veure bé”. A més, les ones gravitacionals confirmen que els forats negres existeixen! Tu plorant en un racó perquè t’han trencat el cor, com si no hi hagués futur i, alhora, en alguna dels dos bilions de galàxies conegudes, hi ha una cosa que té tanta massa que el que trenca no són cors sinó el teixit espai-temps. L’univers, al cap i a la fi, és com un post-it enorme de recordatori en què algú va escriure un dia: “un petit bri de pols no es prendria la vida tan seriosament”.

La curiositat no ha matat mai el gat
Què és el que va fer que l’ésser humà mirés el firmament per primera vegada? Doncs el mateix que ens mou a fer qualsevol altra cosa (a més de la rotació terrestre): la curiositat. “Hi ha una qüestió que encara ens intriga”, confessa el César, “i és saber què va passar entre els 380.000 anys després del Big Bang, quan l’univers es va fer transparent a la radiació, i el naixement dels primers estels”. D’aquí neixen projectes com el Telescopi de Trenta Metres, que busca detectar galàxies més llunyanes a nosaltres o, cosa que vol dir el mateix, més properes a aquell moment. Mentre hi hagi preguntes, hi haurà ciència. I si hi ha alguna cosa que conté dins seu totes les respostes del món –perquè la matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma— és l’univers.