La perspectiva és més que una tècnica de dibuix, més que un conjunt de regles matemàtiques. És l’art de fer que els objectes tinguin volum, encara que siguin línies sobre un full pla. L’art d’escollir un punt de vista i dibuixar la realitat des d’allà. L’art de mirar. Un art, sobretot, que podem aplicar fora de l’art en si. Perquè la vida canvia amb la nostra mirada. I a mirar la vida des d’un altre punt de vista, però sempre als ulls i amb un somriure, és el que les persones amb paràlisi cerebral de l’entitat No Somos Invisibles van ensenyar a un grup d’interns el 19 de juny passat a CaixaForum Lleida.

Sortir de la presó, construir des de zero, trobar una feina i lluitar contra els prejudicis que encara pesen sobre els qui han passat per la presó és dur. Ningú no ho pot negar. Precisament per això el programa Reincorpora de l’Obra Social ”la Caixa” treballa per facilitar la tornada a la societat de presos que estan a punt d’acabar la condemna. I ho fa a través d’itineraris d’inserció laboral personalitzats i d’activitats que milloren les competències professionals i personals.

En aquest taller sobre motivació i valors, liderat per persones amb paràlisi i fet en col·laboració amb el CIRE, el missatge que la Vero, el Nico, el J.R., el Luis, la Marimar i el Sergi llancen als interns és ben rotund: si ells poden, els interns també. “No serveix de res tenir cames i braços si no tens força de voluntat”, diu la Vero. I ho fa asseguda a la seva cadira de rodes i a través de la veu del mòbil, que controla amb el nas.

 

 

Tenir paràlisi cerebral pot ser un impediment per moure’s i, fins i tot, per parlar. Però gairebé mai afecta la capacitat cognitiva, i menys la de gaudir de la vida. Només cal aprendre a mirar-la des d’una altra perspectiva. Això mateix fa el Nico, president de l’entitat, quan afirma que si no fos per la paràlisi “no seria aquí fent el que m’agrada, que és xerrar. I segurament tampoc no hauria conegut els meus companys ni la meva dona, que també té paràlisi”.

“Sempre s’ha de buscar el costat bo de les coses”, diu el J.R., cinèfil empedreït, “com en aquella pel·li de Bradley Cooper i Jennifer Lawrence per la qual ella va guanyar un Oscar el 2013”. I deixa anar un consell importantíssim: “Hem de veure més comèdies, que de drames ja n’hi ha molts a les notícies. Hem d’aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos!”.

El Juan, un dels interns, ens explica que li agrada molt conèixer gent nova per poder “aprendre’n i mirar el món amb els seus ulls”. De fet, ja ha quedat per prendre alguna cosa amb el Nico i el Luis per Barcelona quan surti. “Mai no havia tractat persones amb paràlisi cerebral i m’han transmès molta força de voluntat. Ha estat impressionant”.

Després de la xerrada, és hora que els interns mirin el món com el miren la Vero, el Nico i els altres. És hora de pintar amb el cap. Literalment. Amb l’ajuda d’un alicorn –una mena de casc amb un pinzell incorporat– i sense fer servir les mans, interns i tècnics de Reincorpora combinen colors i imaginació. “Les persones amb paràlisi cerebral són dependents en la majoria de les activitats diàries”, explica l’Alicia Gruas, directora de l’entitat, “per tant, l’art, l’expressió i la llibertat de prendre decisions per a ells són molt importants”.

Hi ha qui pinta una flor; hi ha qui fa tacotes abstractes. Alguns aprenen a treballar en equip i a relativitzar els problemes; d’altres, a superar prejudicis i a creure en ells mateixos. I tots bromegen, riuen i se sorprenen. Tots gaudeixen del moment. Com diu el Pedro, un altre intern: “M’agrada veure com, tot i que no tots tinguem les mateixes capacitats, tots valem el mateix i podem gaudir de la mateixa manera”. I és curiós, perquè el Pedro coincideix amb el Sergi, a qui l’atàxia de Friederich va deixar en una cadira de rodes fa 10 anys, quan diu que la vida és el moment present i que cal acceptar-lo i gaudir-ne totalment. “No ens oblidem de ser feliços, perquè les coses materials es perden, però la vida sempre continua”.

 

 

*En aquest article s’han utilitzat noms falsos per protegir la identitat dels interns.

 

Il·lustració: Joan Alturo