Quan a en Dani Sánchez López li preguntaven de petit allò de “què vols ser quan siguis gran?”, ho tenia molt clar: “Vull fer cinema.” Amb només 11 anys admirava Kubrick, Buster Keaton, els germans Marx i Almodóvar, i encara que el somni semblava molt ambiciós des del seu Jerez de la Frontera natal, va aconseguir arribar a Los Angeles i triomfar a Bollywood, gràcies a unes notes excel·lents, una determinació clara i una beca de la Fundació ”la Caixa” que el va portar a la Universitat Chapman (Califòrnia), i va canviar el rumb de la seva vida. De fet, ell és un dels més de 5.000 joves talents als quals el programa de Beques per a investigadors espanyols i estrangers ha ajudat a ampliar la seva formació, des que es va crear l’any 1982. Ara, amb diversos premis i la seva pròpia productora, estrena a Netflix i roda per a Amazon Prime, mentre continua apostant pel cinema com a eina de progrés social.

Què et deien a casa de petit quan explicaves que volies estudiar cinema?
Com que les matemàtiques m’anaven bé, primer van intentar que estudiés alguna cosa més convencional. Però quan veus que el teu fill torna del videoclub amb cinc pel·lícules cada dia…, de seguida em van donar suport. De manera que a més de la paga, sempre em donaven diners per anar al cinema. Jo ho tenia claríssim, però ells també.

Quin va ser el teu primer pas per arribar on ets avui?
Vaig estudiar comunicació audiovisual a Sevilla, perquè, del que coneixia, era el que s’assemblava més al cinema. Després d’una matrícula d’honor, la Universitat de Sevilla em va becar per anar a la Universitat de Cornell (Nova York), i allà vaig veure que hi havia unes beques de la Fundació ”la Caixa” que em podien ajudar a anar a Chapman (Califòrnia). Jo sóc d’una família de classe mitjana i, si no hagués estat per la beca, no m’hauria pogut costejar mai la vida allí.

 

Ilustración del director de cine Dani Sánchez López

 

Com la vas aconseguir?
Em van fer una entrevista amb unes preguntes que no m’esperava. La primera, com que el meu doctorat era sobre l’anime japonès i la sexualitat, va ser una mica humorística: “Has vist gaire Shin Chan?” Després d’un moment de silenci, vaig contestar amb una anàlisi de com Shin Chan perpetua el masclisme de la societat japonesa, amb una mare que és qui educa el nen i un nen que emula un pare infantiloïde, que reflecteix el patriarcat estàndard darrere del qual s’amaga per aconseguir el que vol. Quan vaig sortir de l’entrevista, vaig pensar: “Ni de conya em donen la beca.” De fet, me’n vaig oblidar, i va ser la meva mare qui va mirar la llista i em va donar la notícia.

Per què volies estudiar direcció de fotografia? I per què a Chapman?
El director de fotografia és qui domina més el llenguatge cinematogràfic, el llenguatge audiovisual. I Chapman era una gran opció perquè a mi m’agradava molt el cinema independent i era una universitat molt connectada amb Sundance, el festival de cinema independent.

La beca va durar dos anys…
Sí, dos anys en què vaig aprendre a il·luminar, una cosa molt difícil de fer bé. Rodàvem cada cap de setmana i apreníem molt més mentre rodàvem en sets amb els companys que a les classes. Tenien llums gegantins, generadors… I el tercer any el vaig fer amb una beca a l’excel·lència de la mateixa universitat. Havíem de fer una pel·lícula a mode de tesi, però jo en vaig fer sis! I em van donar el premi de final de carrera.

No m’estranya! Quins somnis de joventut sents que has complert?
De vegades, quan soc en un rodatge amb les grues, els llums, un carrer ple de caravanes…, penso en aquell adolescent que patia bullying a Jerez pel fet de ser diferent, i ara soc un director de fotografia i un realitzador a qui en els rodatges tothom mira per saber què ha de fer. 

També ets professor de cinematografia. Què intentes que aprenguin els teus alumnes?
Més que ensenyar la tècnica, vull que aprenguin a veure-hi, a saber mirar. El llenguatge cinematogràfic és la cosa més complicada d’ensenyar, però, quan ja tenen aquesta capacitat, poden evolucionar per si mateixos. Els animo que es presentin a beques, que trobin el seu “moment Caixa” per aconseguir el que volen. I òbviament, com a persona de minories que soc, també inculco valors de defensa, integració i solidaritat envers aquestes minories. És inherent a la meva feina.

A la teva nova productora, impulsaràs nous talents?
Sí, és un dels meus projectes a llarg termini. A Andalusia hi ha poques escoles de cinema i cap escola que destaqui, per la qual cosa molt talent andalús acaba a Madrid. És important crear comunitat.

En què estàs ficat ara?
En una pel·lícula sobre els naxalites del sud de l’Índia, un territori que s’aproxima a l’andalús per la quantitat de terratinents que hi ha. Hi va haver molt esclavisme i es va crear aquest moviment comunista. La protagonista intenta canviar el món a través de la poesia i la cultura. I també treballo en una sèrie per a Amazon Prime.  

Com t’agradaria que es recordés el teu cinema?
Com un cinema d’identitats una mica menys compreses. Per això potser el meu primer projecte com a director narratiu és Buddhist & Queer, la història d’un activista LGTBI+ que es fa budista per donar suport als drets d’aquest col·lectiu a l’Índia, quan a mi, en principi, no m’hauria d’interessar, perquè no soc religiós. Aquest noi ara fa conferències a Goldman Sachs i altres corporacions que intenten integrar altres identitats.

Creus que el cinema ajuda al progrés social?
Totalment. Jo, que vaig ser un incomprès a l’institut, sempre he entès el cinema com una eina de canvi. Que els humans construïm grans coses depèn del fet que ens entenguem, i crec que les pel·lícules ens donen l’oportunitat de comprendre com és la vida i la perspectiva d’una altra persona. Coneixes altres emocions, altres mons, amplies el teu horitzó. El cinema és la manera més orgànica per entendre’ns entre nosaltres, i això ajuda a crear una societat més solidària.

 

Il·lustració: La Perera