Felicitat només és una paraula. Una paraula, a més, de significat esquívol, difícil de consensuar. Una taula és una taula, però… què és la felicitat? Potser la felicitat es troba precisament en el fet de no pensar-hi tant, de viure el present al màxim, de compartir-lo amb els altres i d’assumir que no es pot capturar, i que potser sempre hem traduït malament el be de be happy, perquè no es tracta tant de ser, sinó d’estar feliços. Si tenim en compte això, la clau és saber on es pot trobar. I l’Observatori Social de ”la Caixa” ens en dona pistes.

La felicitat és així: etèria, intermitent, capriciosa. Per sort, hi ha moments en què es deixa sentir en tota la seva esplendor. Com en aquell concert de Silvia Pérez Cruz en què se’m va escapar la llagrimeta amb Pequeño vals vienés i vaig haver de dissimular perquè la meva amiga no ho notés. O a l’espectacle experimental d’El Niño de Elche i la ballarina María Muñoz al Mercat de les Flors, d’on vaig sortir meravellat. També en aquella obra de teatre a l’Espai Brossa, d’una companyia joveníssima el nom de la qual he oblidat però que, per algun motiu, em va deixar gravades a la memòria escenes d’una gran bellesa. I si m’entretinc a pensar-hi, me’n venen més: aquell partit al Camp Nou, el viatge al Vietnam i el sopar en aquell restaurant a les fosques.

 

 

Sigui quan sigui i amb qui sigui, ho notes. T’envaeix de sobte, quan menys t’ho esperes, quan no hi pensaves. S’assembla al principi d’incertesa de Heisenberg: si intentes veure-la venir, la condiciones. Perquè la felicitat sempre se’ns avança. Té vida pròpia. D’alguna manera, ens tria a pler. Tot i que això no significa que no podem atreure-la, invocar-la.

Que pensi ara el lector en la darrera vegada que es va sentir feliç. Li deixo temps, va. M’espero. Ja ho té? M’hi jugo un pèsol que aquest moment no passa, per exemple, a l’oficina, entre la font de l’aigua i la porta de la sala de les reunions. Ni tampoc a casa, amb la companyia del sofà, quan Netflix pregunta si vols veure un capítol més de la sèrie de torn. Perquè es pot sentir alguna cosa en aquests moments: confort, tranquil·litat, pau. Però, felicitat? No, això és una altra cosa.

I n’hi ha dades: segons un estudi de l’Observatori Social de ”la Caixa” els espais de cultura i oci contribueixen de manera determinant a la nostra felicitat. Espectacles, cinema, teatre, concerts. Són alguns dels detonants principals d’aquests moments de gaudi espiritual. Però no tan sols això: esport, excursions, natura. Què tenen en comú? Un verb: fer. Perquè cal fer coses perquè en passin. Cal fer coses per ser feliços. I segons l’estudi, cal gaudir d’aquestes activitats en companyia per ser-ho encara més. Potser la felicitat és més gran si es comparteix? Potser es contagia?

 

Text: Samuel Valiente