El talent natural de l’Helliot Baeza per a la dansa sembla que no tingui límits ni barreres. Nascut amb síndrome de Down fa 30 anys en un poble de Sevilla de menys de 5.000 habitants, la vida d’aquest ballarí no para de girar, embolcallada per una pirueta vital i professional amb la qual ha burlat el que podria haver estat el seu destí. Després d’anys com a membre estable de la companyia Danza Mobile, acaba d’estrenar el primer espectacle en solitari i l’espera una agenda internacional que el durà a escenaris de tres continents.

Apareix l’Helliot en escena amb el rostre ocult darrere d’una màscara. És un cap de cavall que connecta aquest ballarí amb el seu origen rural a Castilblanco de los Arroyos, un paratge situat a la Via de la Plata que enllaça el sud de la península amb la resta d’Europa des de la dominació de l’Imperi romà. És sobre aquest traçat mil·lenari que connecta el seu petit poble amb el món que sembla que s’hagi construït la imparable carrera artística de l’Helliot Baeza, un jove d’una sorprenent intuïció i talent per a la dansa contemporània que acaba d’estrenar el primer solo de dansa que se sap que ha interpretat un ballarí amb discapacitat intel·lectual.

 

 

 

“És impressionant veure com l’Helliot suporta en solitari una coreografia de 55 minuts, amb música, textos i més de vuit canvis en escena.” Ens ho explica el ballarí i coreògraf Antonio Quiles, professor al Centre Ocupacional d’Arts Inclusives Danza Mobile, on es forma l’Helliot des que era petit. “Sempre m’he sentit molt atret per ell, cada vegada que el veia ballar a classe pensava que podia estar preparat per actuar sol sobre l’escenari”, recorda Quiles. I no s’equivocava. Després de mesos d’assajos, “i de molts cafès compartits per conèixer-nos millor”, el 14 de març passat s’estrenava Helliot, l’espectacle que ja té compromesa una gira internacional amb parada a Alemanya, Rússia, Turquia i Mèxic.

Helliot parla de l’amor, de la infantesa, de la identitat… “És un treball que pretén fer un salt de la intimitat a la universalitat i que posa el focus en les qüestions que ens igualen a tots els éssers humans, no en allò que ens diferencia”, explica el coreògraf. Per al jove ballarí, tot és qüestió d’intuïció i de molta feina —balla tres hores diàries de mitjana—, a més de valentia. “Aquí soc jo mateix, és el meu cor”, ens explica l’Helliot amb una senzillesa que desarma.

Potser per això, perquè el vegin tal com és, l’espectacle comença amb el protagonista amagat darrere d’aquell cap de cavall que evita que l’espectador identifiqui l’Helliot pels trets facials i permet que el valori, simplement, com el ballarí que és. “És impressionant veure les reaccions de sorpresa del públic quan es desfà de la màscara”, reconeix l’Antonio Quiles, que resumeix d’una manera ben clara la feina que du a terme amb l’Helliot Baeza: “El miro i em fa flipar”.

Danza Mobile, que rep el suport del Programa d’Ajuts a Projectes d’Iniciatives Socials de l’Obra Social ”la Caixa”, és un exemple preciós d’inclusió social per mitjà de les arts escèniques. Amb més de 20 anys d’existència i 25 espectacles estrenats, destaca per la formació contínua d’intèrprets amb capacitats diferents al centre de creació que té a Sevilla. “Quan ja has trencat el sostre de vidre com hem fet nosaltres, penses que és difícil continuar, però sempre ens llancem a fer més coses, a anar més enllà”, explica Quiles. I el resultat avui és Helliot, que interpel·la l’espectador amb un missatge de profunda confiança en les capacitats humanes.

 

Text: Amalia Bulnes
Fotografia: Luis Serrano