La COVID-19 ha demostrat que és millor bastir ponts que alçar parets si volem aconseguir una societat més cohesionada. I això adquireix especial importància en societats on conviuen persones de diferents cultures. La clau la trobem en el diàleg. I això és precisament el que fa el Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI): construir enllaços per facilitar el diàleg en comunitats on viuen persones de diferents països, cultures o religions. Així, en un mil·lenni que ha polvoritzat les fronteres, la Fundació ”la Caixa” dona suport al repte número 10 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, per aconseguir un món on tots ens sentim protegits i respectats sigui quin sigui el color de pell que tinguem, la llengua que parlem o la religió que professem. Perquè el món necessita les persones. I les persones necessiten el món.

Per conèixer millor les iniciatives que s’estan duent a terme en el context actual a les zones d’alta diversitat cultural del nostre territori, parlem amb Carlos Giménez, director científic del Projecte ICI; Susana Camacho, coordinadora d’ICI a Cañada Real (Madrid), des de la Fundació Secretariado Gitano i Accem; i Luz Jaime, tècnica municipal de Serveis Socials de l’Ajuntament de Toledo.  

Què podem fer per evitar les desigualtats en entorns interculturals?
Susana: El que podem fer és posar en marxa polítiques que les redueixin i veure la diferència cultural com un potencial. Per exemple, les persones estrangeres parlen molts idiomes i venen de múltiples professions. No obstant això, quan arriben aquí passen a ser persones immigrants no regularitzades, i amb això les estem etiquetant de manera injusta.

Carlos: Cal valorar positivament la riquesa d’expressions culturals i també connectar els veïns i veïnes posant l’accent en allò que els uneix –com les preocupacions pel barri o el fet de ser pares i mares de companys d’escola– i aprofitar-ho per construir un projecte comú a la seva zona.

Luz: La major responsabilitat que tenim com a administració pública és donar una resposta global a les necessitats dels ciutadans, i pensem que no hi ha millor manera de fer-ho que a través d’una organització comunitària amb la qual tractem de forma transversal les realitats de les persones i impulsem processos sostenibles. Amb aquestes premisses obtenim una major implicació de totes i tots a l’hora d’incloure tota la diversitat existent en els nostres territoris.

 

Personas de diferentes culturas abrazándose

 

La crisi sanitària actual està afectant més les zones amb gran diversitat cultural?
Carlos: Sabem que aquesta crisi sanitària està sent especialment dura en els entorns més vulnerables, i bona part d’aquestes minories hi resideixen. Per això cal tenir en compte aspectes com la precarietat laboral, l’accés a un habitatge digne, la comprensió de la informació en les diferents llengües o la tramitació de les ajudes.

Susana: Treballo des de fa més de 10 anys a la Cañada Real Galiana, on conviuen persones de 17 nacionalitats diferents i hi ha força desigualtat socioeconòmica. Per a mi, la clau la trobem en com s’accedeix als recursos i al mercat laboral. Per exemple, hi ha persones d’origen estranger que tenen dificultats amb el castellà i no entenen els cartells de les oficines del Servei Públic d’Ocupació

Luz: Afortunadament, ja existien diagnòstics previs on s’havia reconegut i comptat interculturalment amb totes les persones i comunitats. També existia un procés de treball, amb aliances i confiança. Tot això ens ha permès afrontar aquestes situacions de forma més cohesionada, equitativa i resilient.

Quines problemàtiques s’estan produint en aquests entorns ara mateix i què s’està fent per ajudar?
Luz: La majoria ja existien, i ara s’han agreujat molts casos i situacions, encara que n’hi ha d’altres que estan sorgint arran de la pandèmia: treballadors que es queden a l’atur, gent gran sola, tancament de petits comerços o la bretxa digital, que afecta l’aprenentatge dels alumnes. A través de l’organització comunitària, en moments com aquest es facilita la unió de forces, l’aprofitament dels recursos i el sentit global de les accions.

Susana: Respecte a la bretxa digital, de les 8.000 persones que viuen a la Cañada Real, gairebé 3.000 són infants en edat escolar. I hi ha famílies de cinc membres amb un sol ordinador o telèfon mòbil per a tothom. Gràcies a la identificació prèvia d’aquest alumnat, els professors han creat material escolar específic perquè puguin acabar el curs en igualtat de condicions. També és molt important el servei de traducció de cartells a diversos idiomes i la mediació intercultural, que està duent a terme una tasca importantíssima de traducció per als metges.

Carlos: El que ha passat a la Cañada Real és paradigmàtic. Per les seves característiques, podria haver estat un lloc on la pandèmia hagués fet estralls. Però no ha estat així. Per què? Perquè té amb set anys de treball previ per part del Projecte ICI i les entitats, i una xarxa comunitària amplíssima on ha circulat bé la informació veraç.

Quina importància té el treball en xarxa?
Carlos: El nostre mestre Marco Marchioni, que ens va deixar el passat mes de març, ja ens va indicar la importància de la feina cooperativa entre institucions, professionals i ciutadania. I veiem que ara es validen els 10 anys que fa que treballem en el Projecte ICI: iniciatives com el banc del temps, d’aliments, els rondallaires itinerants o les microactivitats educatives estan funcionant molt bé perquè hi ha una xarxa de treball, amb un equip comunitari que està servint d’enllaç.

Luz: Hem comprovat que, en qualsevol comunitat, un més un no són dos, sinó que l’efecte es multiplica per cinc quan hi ha organització i una estructura comunitària en la qual cada veí, cada tècnic, és un recurs per a la comunitat. Per això hem d’aliar-nos, compartir la responsabilitat, sentir-nos units i reforçats per aprofitar millor els recursos i, sobretot, sentir que formem part dels objectius compartits dels nostres territoris.

Susana: També és vital identificar els lideratges comunitaris. A la Cañada, fa dos anys tque treballem molt estretament amb les associacions veïnals. De fet, durant el confinament hem treballat, com peces d’un trencaclosques, gairebé 200 professionals de 15 ONG, educadors socials i ciutadans, tots connectats des de casa. I quan ens tornem a veure, ajuntarem les peces i formarem el trencaclosques complet.

Com poden ajudar projectes com l’ICI durant la pandèmia?
Carlos: A curt termini, la prioritat és ajudar durant l’emergència, no només facilitant que l’acció institucional i social sigui tan eficaç com sigui possible sinó que es faci de forma participada. Després, hem d’aprendre de la crisi per enfortir les comunitats, fent que aquests barris siguin més resilients, amb tota la seva diversitat i totes les seves problemàtiques. Ens n’hem de sortir amb la convicció que junts, tots i totes, som més forts.

Luz: Mitjançant el treball generat a les meses d’Habitatge, Ocupació, Educació i Salut, informem comunitàriament, desmentint rumors que moltes vegades creen inseguretat i, com ja hem assenyalat, adaptem la informació a les llengües d’origen amb la finalitat que ningú es quedi enrere. És crucial reforçar les xarxes existents i connectar-les amb l’Administració.

Susana: Som experts en una cosa que m’agrada molt: aprofitar trobades improbables. I la COVID-19 ha estat una cosa que ningú esperava, però que ens serveix per aprendre. El Projecte ICI aporta una mirada col·laboradora i solidària, capaç de veure la igualtat en la desigualtat i de detectar l’oportunitat en el dolor i la por.

 

Fotografia: Míriam Herrera (esquerra) i Laia Sabaté (dreta)