Els nens d’ara ja neixen amb mig peu al món digital. Juguen a videojocs. Veuen pel·lícules a la tauleta. Alguns fins i tot tenen mòbils, de vegades més grans que les seves manetes. Però, com diu Mitch Resnick, doctor en computació pel MIT, encara que molts nens utilitzin la tecnologia, ben pocs la fan servir per expressar-se. Precisament per unir tecnologia i creativitat, Resnick i el seu equip van crear el llenguatge de programació Scratch. Amb la mateixa filosofia, EduCaixa munta ara tallers de programació per a estudiants de 5è i 6è de primària en els quals, de pas, adquireixen unes quantes nocions d’astronomia.

Abans de dividir-se en grups, els nens que participen en el taller repassen breument què vol dir una reacció en cadena. El treball en equip i pas a pas avui serà fonamental, ja que la seva meta serà fer que un meteorit —que anirà passant tant pels ordinadors repartits per la sala com, en forma de pilota, per un circuit físic de tubs i sensors robòtics LEGO WeDo— arribi de l’espai exterior fins al planeta Terra.

 

 

 

Un nen de cada grup guixa en un full de paper fins a convertir-lo en la seva idea d’univers, mentre un altre dibuixa virtualment un meteorit en el programa Scratch. S’escanegen els dibuixos a mà perquè facin de fons als pedrots celestes i, ara sí, comença el joc de debò. Fent servir la interfície del programa, que sembla més aviat un puzle, els nens van encaixant les peces i teclejant instruccions precises per a les seves roques espacials: quants passos farà el meteorit, cap a quin costat anirà, quants graus girarà… i sense adonar-se’n, estan aprenent a programar!

Tornem al circuit de tubs i una pilota rep un copet, activa un sensor connectat a l’ordinador… i el meteorit comença el recorregut per les pantalles alhora que la pilota continua obrint-se pas entre tubs i sensors. Els caparrons de la canalla es mouen d’esquerra a dreta al mateix compàs; els ulls, com unes taronges. No es volen perdre ni un detall. La pilota arriba a l’últim sensor, i el meteorit, a l’última pantalla. Èxit! I tots els nens, del primer a l’últim, esclaten en un sonor “ooooooh!”.

Jo crec que és quan se sorprenen que aprenen”, diu la Marta, una de les encarregades d’impartir el taller. El seu company, el Cesc, hi està d’acord: “Que hi hagi moviment real i palpable és el que funciona. Veuen que una cosa que ells mateixos han fet en un ordinador acaba passant de veritat en el món físic”.

No tots aquests nens seran informàtics de grans, és clar. Però que no aprenguessin tots a programar seria tan desenraonat com que només aprenguessin a escriure els que volguessin ser escriptors. Perquè la programació no és més que això, un llenguatge: aprendre a navegar per Scratch és descobrir una nova manera de crear i d’expressar-se a través de la tecnologia.

 

Fotografia: Laia Sabaté