Família significa que no es deixa enrere ningú ni se l’oblida”. D’aquesta manera ho entén l’actor i doblador David Odgen Stiers després d’haver interpretat  personatges com el Ding-Dong a La Bella i la Bèstia, el Dr. Jumba a Lilo & Stitch o l’os a Shrek. Històries que ens expliquen, a la seva manera, que la família hi és en els bons moments i en els dolents. Però, com està la família mentre hi és en els moments dolents? L’atenció a les famílies és un dels eixos centrals del Programa per a l’Atenció a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa”. I la Jornada Mundial del Malalt és una bona ocasió per recordar-se’n.

La família és allò que tens abans de saber què és una família. I tothom en té una. Potser per això la televisió està farcida de sèries protagonitzades per famílies de tota mena. Famílies cavernícoles, com Els Picapedra; famílies terrorífiques, com La família Addams, o famílies amb més flow, com la d’El Príncep de Bel Air. Però potser la més boja i la que més ens agrada és la d’Els Simpson de Springfield. I és que ells ens ensenyen que no cal tenir una família perfecta, ni tan sols cal que sigui normal. Només cal tenir una família amb qui puguis confiar, per si se t’ocorre vendre’t l’ànima al Milhouse o se t’espatlla el saxòfon.

 

 

És veritat que no tots els problemes els pot arreglar la germana amb una revenda d’esperits, ni tampoc el pare amb els estalvis de l’aire condicionat i en el temps rècord de 30 minuts. De vegades, la vida et col·loca davant de situacions més dures, com ara les malalties, en què l’única cosa segura és que has de ser-hi per donar suport al pare, la germana o l’avi.

El que més importa de la família és que, si en tens, saps que mai no et deixaran a l’estacada. I és just que en els moments més difícils tampoc no ens oblidem de qui, sense qüestionar-s’ho, és al peu del canó, i ens ajuda dia sí i dia també, contra vent i marea. Xavier Gómez-Batiste, especialista nomenat per l’OMS com a referent en cures pal·liatives, explica que atendre la família és una altra de les “pedres angulars de les bones pràctiques pel que fa a cures pal·liatives”.

Entendre-ho ha fet que els equips d’atenció psicosocial adquireixin un enfocament integral de l’atenció als malalts avançats: ara no tan sols s’acompanya el pacient, sinó que també a qui el rodeja. I en això hi treballen 42 equips EAPS del programa —formats per metges, psicòlegs, malalts, treballadors socials, agents pastorals i voluntaris. Perquè hi ha moments en què els de casa també necessiten respostes, consells i, com canten les Sister Sledge, una mica de “dosis familiars d’amor”.

 

Fotografia: Laia Sabaté