Són espais oberts, però invisibles des de l’exterior. Espais a mig camí entre l’àmbit personal i el públic. Parlem dels patis interiors de les cases. Com aquests espais, el gènere femení ha estat tradicionalment relegat a una posició més aviat íntima, privada, fora de la llum pública. Ara l’associació uTOpia Barcelona, amb el suport del programa Art for Change ”la Caixa”, ha posat en marxa el projecte Patis Interiors, que busca apoderar les dones i donar-los veu a través del teatre, i alhora convertir-les en creadores. Avui, Dia Internacional de la Dona, parlem amb Míriam Camps, dinamitzadora teatral i una de les artífexs del projecte.

En què consisteix Patis Interiors?
És un projecte teatral que aplica la metodologia del teatre dels oprimits i les oprimides, que va néixer els anys 70 al Brasil de la mà del dramaturg Augusto Boal, encara que també hi participen professionals d’altres disciplines artístiques com ara la fotografia, la percussió corporal o la dansa contemporània. La franja d’edat de les participants, la majoria del barri de la Verneda i la Pau, va des dels 25 als 78 anys; tot un espectre d’edats i persones que el que tenen en comú és el fet de ser dones. Perquè és un projecte específic per a les dones: per parlar d’elles, sobre la seva socialització, els seus cossos i les seves experiències. Aquesta és la premissa inicial. A partir d’aquí, el contingut que s’acaba treballant sortirà del grup.

Què és exactament aquest teatre dels oprimits?
Es tracta de posar en comú les històries i les vivències de les persones participants i de traslladar-les a escena mitjançant un procés creatiu compartit. És una metodologia que creu en dues coses: que tothom té capacitat creadora i que el canvi sempre és una possibilitat. De fet, nosaltres ens diem uTOpia Barcelona. Així que pensem en les utopies, tot i que som realistes: sabem que no podem canviar el món sencer de cop, però sí que podem fer petites accions que d’alguna manera produeixin un canvi al nostre entorn.

 

 

Si la lluita per la igualtat és una qüestió de dones i d’homes, quin sentit té crear espais només per a elles?
Perquè és vital que les dones tinguin un espai per palar en grup de les seves experiències com a dones. Això no vol dir que no hi hagi d’haver accions mixtes. No es tracta de ser radicals, sinó de respectar les especificitats de cada col·lectiu.

I per què cal treballar tot això justament a través de l’expressió corporal?
Dins del pla social, la paraula està més desarrollada. Hi ha molts temes que hem racionalitzat, però no els hem experimentat a través del cos. I el cos ens permet la vivència, ens permet l’emoció. Es tracta de trobar un espai on ens puguem expressar, on puguem trobar la nostra veu. És un camí que cal seguir perquè més endavant també ens puguem expressar en altres àmbits, més enllà dels escenaris.

Fins ara n’heu fet una sessió. Com ha anat?
A la ronda de presentacions va passar una cosa ben curiosa. La primera va començar dient com es deia i quants anys tenia. Les presentacions van continuar i una va dir: “Jo em dic tal, i no dic mai quina edat tinc”. I una altra va continuar: “Jo em dic tal, i sempre han parlat de la meva edat”. És un detall molt subtil, però transmet força bé la situació de les dones. Moltes van admetre que mentien sobre la seva edat perquè no les jutgessin, perquè no els preguntessin per què a aquella edat encara no tenien fills o filles, per exemple, o no estaven casades.

En la descripció del projecte citeu una frase de Bertolt Brecht: “No diguin mai ‘és natural’, perquè tot pugui ser canviat”…
Hem de deconstruir el que pressuposem. Si acceptem que les coses són d’aquesta manera, no hi ha cap possibilitat de canviar-les. Per despertar aquesta voluntat de canvi hem d’estar disposats a qüestionar-nos el que hi ha establert i, després, buscar alternatives. De fet, una de les tècniques del teatre dels oprimits i les oprimides és el teatre fòrum: tu escenifiques una situació i és el públic qui busca alternatives i respostes sortint a escena. Perquè és a través de l’acció que es canvien les coses.

Pel que fa a les dones, què pressuposem i que cal canviar?
Tota la submissió, l’imperatiu que les dones han de tenir fills o filles, quedar-se a casa, posar-se talons i faldilles, que quan la parella et controla ho fa per amor, que som més emocionals que els homes, més fetes per tenir cura de les persones… Això no vol dir que no tinguem aquestes qualitats. Ser conscient que damunt teu pesen totes aquestes condicions no vol dir que no te’n puguis deslligar o que no sigui legítim tenir fills o filles. Només es tracta de saber que tens a la teva disposició moltes altres opcions, a més de les que sempre t’han dit i redit. És veritat que estem millor que abans, però encara queda molt per fer. El grup de teatre que s’ha format en aquest projecte, per exemple, és molt heterogeni —no totes són del barri de la Verneda i la Pau—, i crec que això passa perquè, al capdavall, pesa més el fet de ser dona que el barri del que vinguis. Si hi ha alguna cosa que ens uneix a totes i ens fa vulnerables, és la nostra condició de dona. Hem d’entendre que no hi ha tanta distància entre una dona de classe alta i una de classe baixa respecte del concepte de dona, però totes estem en el mateix punt: el d’aconseguir més bones condicions per a les dones. Totes compartim la mateixa lluita.

 

Fotografia: Laia Sabaté