No és igual baixar del cavall que caure’n. No és igual deixar la feina per una altra de millor que ser-ne acomiadat. I, naturalment, no és el mateix viatjar per plaer que emigrat obligat per les circumstàncies. El 2018, gairebé la meitat de les persones refugiades ateses pels serveis municipals de Barcelona provenien d’Amèrica Llatina. I tota aquesta soledat, incertesa, peripècies i por, durant el viatge i en l’adaptació al nou país, havien de ser explicats pels seus protagonistes: Anita de Xile, Christian de Colòmbia, Brenda Biaani de Mèxic, Augusto i Miguel d’El Salvador, i fins a 40 persones que han participat en el projecte col·lectiu de creació i edició literària “En paraules [relats migrants]”, organitzat per la cooperativa Connectats amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i Art for Change ”la Caixa”.

És divendres a la tarda i la sala Joan Maragall del barceloní Pati Llimona es comença a omplir de gent. Molts venen per escoltar alguns dels poemes i relats escrits durant els vuit mesos que va durar el taller “En paraules [relats migrants]” i, d’altres, com Miguel Ayala, que va escapar de la violència d’El Salvador, o Brenda Biaani León, que va abandonar la seva Oaxaca natal buscant amplitud de mires i coneixement, seran els protagonistes que llegiran experiències convertides en literatura d’alta qualitat.

 

Ilustración taller de escritura para emigrantes

 

“La idea va néixer una tarda del 2017 mentre el gestor cultural Diego Salazar i jo fèiem un cafè al barri del Poble Sec”, explica María Ríos, editora i coordinadora del projecte. “Tots dos som colombians i ens explicàvem les nostres experiències, i se’ns va acudir ajuntar la temàtica de la migració amb l’escriptura creativa, fer servir el poder de l’escriptura per aconseguir ordenar i digerir aquestes experiències migrants, traumàtiques o no”.

En el cas de Brenda Biaani, “l’etapa més difícil va ser quan em vaig adonar que em volia quedar a Barcelona i la ciutat d’una banda em rebia amb les portes obertes i de l’altra, me n’expulsava; tot alhora. Em vaig veure dins d’un bucle legal enorme, em vaig posar malalta i no podia accedir al CAP, i recordo la soledat de pensar que, en mil quilòmetres a la rodona, no hi havia ningú a qui jo importés. Vaig caure en una depressió, però, per sort, uns amics que sabien que escriure és la meva passió des de sempre em van portar al taller, i això ha estat gran part de la meva rehabilitació. Em va ajudar a conèixer-me i a reafirmar-me”, relata.

“En el meu cas, jo tenia aquí uns oncles, i vaig pensar que de seguida reprendria els estudis universitaris, en màrqueting o periodisme, i podria treballar”, ens explica en Miguel. “Però això va ser el 2018, i just ara em donaran el permís de treball. Ha estat un any perdut. El millor de ser a Barcelona és la gran diversitat cultural que hi ha i haver deixat enrere la violència del meu paísPerò aquí de vegades sents que, abans que ésser humà ets migrant”, assegura esperant que, després de regular la seva situació, el futur li porti alguna cosa diferent. “Vaig saber del taller per Facebook, i són la gent més meravellosa que he conegut. A més, el fet d’escriure m’aporta valor i em permet conèixer-me més. He tingut uns professors molt bons. La meva preferida és la Tania Pleitez: impressionant”, assegura el salvadoreny.

“Als professors que volíem per al taller, també els vam contactar fent cafès i explicant sovint la nostra història. Va ser una cadena boca-orella fins a trobar tots aquests talleristes tan meravellosos i inspiradors”, diu la María orgullosa del programa aconseguit. “La Carmen Simón ha estat molt important per a mi”, confessa la Brenda. “Ens va animar molt i ens va reforçar l’autoestima. Però també em va encantar la Yezid Arteta, la Tania… Buf, de fet els hauria de dir tots!”.

En la segona edició, “En paraules” ha pogut comptar amb escriptors i escriptores llatinoamericans en actiu com a talleristes durant més sessions, fer més esdeveniments en públic i editar el primer llibre, Relatos migrantes, d’imminent publicació, gràcies a la col·laboració del programa Art for Change ”la Caixa”. Aquest mateix mes comença la tercera, que durarà fins al desembre. “I esperem que continuï!”, desitja la coordinadora del projecte juntament amb Diego Salazar.

“Hem creat una gran xarxa, tots els que participem en aquesta espai ja som com una família i hem arribat a la tercera edició. Ara necessitem seguir explicant els relats migrants, que se segueixin coneixent i divulgant les realitats dels llatinoamericans que vivim aquí, i que s’obrin més espais de diàleg amb la ciutadania local”. Poc després de dir aquestes paraules, la porta de la Sala Maragall es tanca i, s’ s’ha de jutjar pel ple gairebé complet, els desitjos de la María i els altres membres d’aquesta família ja s’han començat a fer realitat.

 

Text: Ana Portolés
Il·lustració: Sergio Membrillas