Parlar d’estirar la corda, de les birles i del cavall fort és parlar d’altres temps. És parlar d’una època en què no hi havia ni ordinadors ni cotxes, i en què les criatures convertien qualsevol carrer en el seu pati d’esbarjo particular. Ara les coses han canviat. Els xavals d’avui dia neixen amb el mòbil sota el braç, i són els cotxes els que envaeixen els carrers. Però gràcies a la gent gran que participa en la iniciativa aragonesa Jocs tradicionals, viatjar en el temps ja no és un somni de la ciència-ficció: per tornar a gaudir d’aquesta època només cal una cosa tan senzilla com un mocador, un cèrcol o una xapa.

Del centre de la corda, en penja un mocador. A una banda, subjectant un extrem de la soga, un equip. A l’extrem oposat, l’equip rival. Un, dos, tres… i a estirar! L’equip més fort, el que aconsegueixi emportar-se el mocador al seu terreny, guanya. Aquesta és la mecànica que cal seguir per jugar a estirar la corda i viatjar en el temps amb la iniciativa Jocs tradicionals, una de les accions locals que el programa de Gent Gran de l’Obra Social ”la Caixa”, en col·laboració amb l’Institut Aragonès de Serveis Socials i altres entitats i agents regionals, organitza arreu del territori per fomentar la participació social d’aquest col·lectiu.

 

 

Així, un parell de vegades l’any, els voluntaris del Centre de Gent Gran de Balsas de Ebro Viejo (Saragossa) i de l’associació AVIMAR passen el dia amb canalla d’entre 5 i 12 anys. De vegades els visiten ells a l’escola, d’altres els conviden a passar el dia al centre. Plegats canten cançons tradicionals aragoneses, ballen i, sobretot, juguen a jocs d’antany que, això no obstant, triomfen com ara ho fa la Coca-Cola entre els petits.

Les instruccions per passar-s’ho d’allò més bé, a més, són tan senzilles com imaginatives: “Agafes una llauna de sardines”, explica l’Antonio, voluntari de la iniciativa, “després, una bobina de les corrioles de cosir i una sola d’espardenya que faci de cavall, i ja tens un carro!”. A qui li cal tecnologia quan pot somiar despert? I, amb un parell de taps d’ampolla i una paret qualsevol, jugues a xapes. “Llances la xapa contra la paret perquè reboti”, explica en José Ginés, un altre voluntari, “i guanya qui s’acosta més a la xapa que ha llançat el del torn anterior. Tot i que un dels jocs amb què la canalla s’ho passa millor”, continua, “ha estat el de la rodanxa: s’agafa un cèrcol (per exemple, la llanda d’una bicicleta) i es llança amb una mà i, tot seguit, a l’altra tens un pal metàl·lic que et serveix per fer rodar el cèrcol. Se’n fan carreres i tot. Sembla senzill, però cal molt d’equilibri!”.

Tots aquests jocs fomenten la creativitat dels xavals i els animen a reconquistar els carrers, a fer de qualsevol racó de la ciutat un indret on poder jugar. La Charo, directora del centre, subratlla, a més, com n’és, de fàcil, que els nens facin amics amb aquests jocs, ja que “gairebé t’obliguen a buscar un altre company de joc i a ser generós: si l’altre no hi sap jugar, o n’hi ensenyes o t’avorreixes com un lluç”.

Escoltant la gent gran els xavals aprenen valors, curiositats diverses i un munt de coses que, de tant que s’havien oblidat, per a la majoria d’ells són noves. I és que aprendre a jugar a les birles, a estirar la corda o a la rodanxa també és una manera de lluitar plegats contra l’oblit i de fer que la imaginació i la generositat amb què van créixer altres generacions no es perdi mai.

 

Il·lustracions: Leire Salaberria