Una massa d’aire polar procedent de Groenlàndia travessava la península Ibèrica: el fred i la pluja ocupaven titulars a tots els mitjans. Això va passar just abans de Setmana Santa. Mentrestant, unes 50 persones compartien una sessió de treball a Barcelona. Preparaven un viatge. Aniran a l’Índia, Perú i Moçambic, sota el projecte #Work4Progress . Tots ells són Cooperants de ”la Caixa”. No viatjaran sols, sinó en equips de dos a quatre persones, organitzats sobre la base de la complementarietat de les habilitats i coneixements de cada un. En una escola de negocis, a això ho anomenarien “fer networking”.

Aquest factor traduït a peu de carrer vol dir el següent: viatjaràs durant tres setmanes a un destí on les condicions de vida no tenen res a veure amb les que estàs acostumat i compartiràs l’experiència amb una desconeguts. En una escola de negocis, a això ho anomenarien “sortir de la zona de confort”.

Tots som conscients que això no va d’estar tres setmanes fora de casa. Abans has de recórrer un llarg camí. El procés de selecció dels cooperants no és especialment senzill. No es tracta de formular un tema o un destí que t’interessi i “ja em trucaran si els encaixo”. El procés està dissenyat per al que en una escola de negocis anomenarien “garantir el level of engagement”.

 

 

Deixant de banda la burocràcia (obertura de la convocatòria, documentació per a la sol·licitud…), hi ha un moment molt especial. És el de l’entrevista personal. Està dissenyada perquè t’ho qüestionis tot. L’objectiu és diagnosticar les habilitats professionals i personals que permetin conformar equips complementaris entre ells. En una escola de negocis, a això ho anomenarien “test d’habilitats”.

Tu no ho saps, però els resultats d’aquesta entrevista no només seran fonamentals per garantir l’èxit del viatge, sinó que, a més, t’ajudaran a explotar nous escenaris en què les coses no són en blanc i negre. Un escenari en què “la cosa” va de pintar amb colors. Això és el que ja aprens a la primera trobada amb els cooperants. Et veus allà, en una sala immensa, rodejat de cares noves i per trencar el gel t’assignen això, un color. També et donen una paleta en blanc. Als que tenen colors primaris, els donen un pot de pintura. Els de colors secundaris o terciaris han de buscar els dels primaris i fabricar les seves tonalitats. Un cop tens “el teu color”, has de demanar que t’escriguin el nom a la mà. Aquí comença una nova fase d’aquesta aventura. Ara que ja tens color i nom, comences a veure els matisos, les emocions dels que et rodegen. És en aquest moment que has de buscar les persones amb les quals compartiràs l’experiència com a cooperant. Finalment, quan ja has deixat de ser només un color per convertir-te en una espècia d’arc iris, és quan et demanen una última cosa: que pintis el teu viatge a la paleta que t’han donat.

El resultat és senzillament aclaparador. A la sala s’hi fa el silenci. Durant uns minuts inesgotables, a la sala de reunions unes 50 persones comparteixen una catarsi col·lectiva. Les 50 pinten amb els seus colors: blau, groc, vermell, verd… Fa només uns minuts eren monocroms desconeguts: blancs o negres. Però ara pinten amb un convenciment ple sobre el que fan. En aquests moments, trobar el color precís és el més important del món. En una escola de negocis, a això ho anomenarien “definir un objectiu”.

Uns mesos més tard, quan ja sigui tardor, aquestes persones es tornaran a trobar. Es tornaran a reunir en una sala per compartir les experiències. En una escola de negocis a aquesta trobada l’anomenarien “presentació de projectes”. Però, per explicar el projecte de #CooperantsCaixa no seria suficient el que s’explica a les escoles de negocis. Perquè, per posar-ne un exemple, un parell de setmanes abans que la massa d’aire polar entrés a la península Ibèrica, un cicló amb vents de més de 200 km/h i pluges torrencials, l’Idai, travessava Moçambic. Gairebé 2 milions de persones es van quedar sense cases, menjar ni roba. Es van quedar sense res.

Vist des de la distància que hi ha entre aquesta sala de reunions a Barcelona i un destí com, per exemple, Moçambic (7.723 km, per ser precisos), un pensa en el no res, o més concretament, en què no hi podem fer res. Però potser això no sigui del tot cert. Almenys això és el que van pensar les 50 persones que durant la trobada de #CooperantsCaixa van escoltar el testimoni de la Gemma López, una infermera de Salamanca que treballa a Entreculturas.

La Gemma sap del que parla perquè porta anys treballant per a les persones que s’han quedat sense res. Ella els va explicar que l’important d’una experiència com la de #CooperantsCaixa no és el que fas, sinó com ho fas. A això, en una escola de negocis ho anomenarien “model de lideratge”. A mi m’agrada moltíssim més com ho diu la Gemma. Ella, a tot això, ho anomena “estar on se’t necessita”.

 

Text: Lola Pardo
Il·lustració: Malota