Canvi climàtic, creixement exponencial de la població mundial, augment del preu del petroli, transgènics, ús de pesticides… Sembla que la humanitat haurà d’enfrontar-se a tota una sèrie de desafiaments capitals per seguir alimentant-se de manera sostenible aquest segle xxi. Dins del cicle Diàlegs ciència i ciutadania: una societat que avança, el Palau Macaya de ”la Caixa” i l’Associació Catalana de Sociologia el 12 de febrer passat van organitzar el debat “Ens estem menjant el futur? La sostenibilitat del sistema alimentari actual”.

Sense caure en catastrofismes, hem de tenir clar que cal un canvi per encaminar-nos cap a una producció menys extensiva i més ecològica i de proximitat. Més humana. Almenys aquesta és l’opinió de Josep Espluga, professor de sociologia a l’UAB i expert en temes de salut i treball, territori i medi ambient. Sense perdre mai el somriure, Espluga ens aporta algunes de les claus per fer el canvi d’enfocament necessari per transformar totalment la nostra manera d’aprehendre la producció i el consum alimentaris.

Quins són els desafiaments principals a què s’enfronta la producció alimentària mundial actual?
El desafiament més important és afrontar les conseqüències negatives del model de producció i distribució de productes actual. Tenim un model basat en grans monocultius molt tecnificats que permeten produir grans quantitats d’aliments a preus baixos destinats a l’exportació. Això genera problemes mediambientals pels agroquímics que es fan servir i per les grans extensions de terra que calen. També provoca un èxode rural als països del sud i problemes geopolítics, perquè controlar l’alimentació és un aspecte clau per a tot govern i per a tota gran corporació.

 

 

Els països europeus estan preparats per a un canvi de paradigma en la producció i el consum?
Ara mateix els països europeus som totalment dependents. De fet, la major part dels nostres aliments prové de llocs molt diferents i llunyans. El que és paradoxal és que les persones encarregades de la política agrària continuen movent la roda del model hegemònic, la competitivitat a escala global, etc., però al mateix temps veiem com les administracions locals ja porten uns 4 o 5 anys establint plans de política alimentària local. Ara es tracta de recuperar terres, afavorir una agricultura amb menys agroquímics i menys despesa energètica i vincular-la a un consum local.

Però aquest canvi és compatible amb el funcionament actual de l’economia globalitzada?
Efectivament, el model agrari hegemònic està molt vinculat al model neoliberal. Els models d’agroeconomia local necessiten un altre model econòmic que no estigui basat en l’acumulació de capital, sinó a trobar la manera més eficient de satisfer necessitats a escala local i, de fet, ja hi ha xarxes d’economia social que agrupen centenars de milers de persones treballant en xarxa.

Queda molta feina per fer a nivell macroeconòmic, però què podem fer a petita escala?
L’acte de comprar i consumir aliments ja és un acte polític i això també és responsabilitzar les persones i fer-los entendre que poden triar diverses opcions. No obstant això, no és cert, perquè vivim en una societat desigual en què no tots disposem del mateix temps i on hi ha diverses capes de la població que, de moment, no ho tenen fàcil per convertir-se en consumidors de productes agroecològics.

Això es deu al fet que són productes massa cars?
No del tot. Pot ser que les unitats de productes agroecològics siguin més cares, però si fem el còmput anual veiem que una família que consumeix productes ecològics acaba gastant menys que una família que consumeix productes convencionals. Si vas a grans superfícies, acabes comprant una gran quantitat de productes que no necessites i, en canvi, un consum agroecològic és molt més auster. Però abastir-se a través d’un circuit de proximitat requereix tenir un temps de què les classes menys afavorides no disposen. Perquè més població pogués accedir a una alimentació de proximitat i agroecològica, caldria regular d’una altra manera els horaris laborals.

Quines conseqüències té el sistema d’alimentació actual en la salut de les persones?
El motiu principal pel qual la gent decideix comprar productes agroecològics és la salut, però, per a mi, no és necessàriament el més important. El que sí que hem d’estudiar és la salut dels productors i aquí les xifres encara són demolidores. Tots els experts adverteixen de com de perillosos són els pesticides i, en canvi, els agricultors els fan servir posant en perill la seva salut: no tenen més remei que exposar-se a aquest risc per poder seguir el ritme i complir els criteris de qualitat i producció imposats pel mercat globalitzat, les subvencions europees, els crèdits dels bancs, etc. Cada 10 anys es prohibeix la major part dels pesticides que existeixen, però se substitueixen per altres que, al seu torn, es prohibeixen 10 anys després… L’única manera de sortir d’aquesta roda és que algú els demani productes ecològics o que els exigeixi fer servir menys agroquímics, en general.

Una alimentació agroecològica podria abastir una població mundial que rondarà els 10.000 milions d’individus en un termini de 30 anys?
De fet es calcula que, actualment, un 70 % de la humanitat ja s’alimenta exclusivament d’aliments de proximitat. El 30 % restant és el que viu en l’anomenat món desenvolupat. Segons l’ONU, ja podem d’alimentar entre 10.000 i 12.000 milions d’individus. El que passa és que un terç es perd a través de la xarxa de distribució, sobretot, per motius de qualitat estètica. L’agricultor, per exemple, només recull la fruita i la verdura que tenen una imatge perfecte per vendre-les.

Avui en dia, pretendre la sobirania alimentària continua sent una quimera?
La sobirania alimentària és un ideal que passa poc als països occidentals, però, en canvi, sí que és el model dominant en moltes zones agràries on gran part de la població s’abasteix en mercats locals. Som els occidentals els que ens alimentem de productes més llunyans. Tenint en compte l’augment del preu del petroli i les conseqüències del canvi climàtic, aquest model té els dies comptats. La sobirania alimentària és una cosa a la qual ens veurem abocats a la força, almenys parcialment, perquè no hi haurà alternativa. En pocs anys veurem com tots els governs europeus tindran la seva política alimentària local per assegurar que gran part de l’alimentació estigui al nostre abast. El nostre futur es troba aquí.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Clara de Ramón