Què ens passa al cervell quan ens enamorem? I quan sentim la passió més captivadora? El doctor Ignacio Morgado, catedràtic de psicobiologia i director de l’Institut de Neurociències a la Universitat Autònoma de Barcelona, domina bastant el tema després de més de 40 anys dedicat a l’estudi del cervell i les emocions. El coneix tan fil per randa que està en condicions d’assegurar que no és una forma de parlar: l’amor és cec. Amb la conferència “La química de l’amor”, va ser el primer ponent del cicle científic “La lògica de l’amor”, organitzat per CaixaForum Madrid. I si ens guiem per com de plena estava la sala d’actes, no hi ha dubte que ens interessen els sentiments d’aquest secrets imprescindible.

 Què li passa al cervell quan ens enamorem?
Que canvia. Totes les emocions, i l’enamorament és una emoció, consisteixen en canvis que passen al soma, és a dir, al cos i al cervell. Una emoció sempre és una espècie de revolució psicològica, que consisteix en el fet que el sistema nerviós autònom es dispara quan estem en presència d’alguna cosa que ens produeix aquesta emoció i ens activa tot l’organisme: el cor bat amb més freqüència, se segreguen hormones, canvia la freqüència respiratòria, la resistència elèctrica de la pell, s’inhibeix la digestió… i el cervell percep tots aquests canvis, que ell mateix està provocant, en forma de sentiments.

 

 

Per tant, si l’organisme canvia  amb el pas dels anys, ho fa també la nostra manera de sentir l’amor?
Absolutament. No és el mateix l’amor passional dels joves que l’amor a la maduresa. En el passional, el cervell segrega substàncies que són activadores,  aixequen l’estat d’ànim, et fan sentir amb més energia i més potència, amb una efusió que desborda tota lògica. I aquesta substància en concret, la fenetilamina, és la que determina aquesta passió del jove enamorat; aquell “t’estimaré sempre”, aquell “no puc pensar en cap altra cosa”. A més, s’ha comprovat per mitjà de neuroimatges, que en el cervell dels enamorats passionals es desactiva la part frontal, que és la del raonament i la lògica, cosa que dona completament la raó a l’afirmació popular que l’amor és cec; realment ho és, està demostrat científicament! També durant l’enamorament disminueix la segregació de serotonina, que és una substància cerebral que estabilitza totes les funcions, i això ens explica per què l’enamorat se sent en un món propi del qual li costa sortir. Però afortunadament això no dura, perquè no hi hauria cap cos que pogués resistir-ho.

 I què passa quan anem creixent, quan aquest amor s’“estabilitza”?
Quan les parelles s’estabilitzen, l’amor surt d’aquesta fase de passió i entra en una altra molt més relaxada en la qual ja gairebé no es produeix fenetilamina. Per contra, hi ha més serotonina, s’estabilitzen les funcions cerebrals i també s’alliberen moltes substàncies que produeixen relaxació, plaer, tranquil·litat, disminució de l’ansietat; com les encefalines i les endorfines, que es generen molt en situacions de carícies, de contacte físic. Aquest amor madur és molt més suportable que el passional jove. Però, en qualsevol cas, tot amor és una emoció, un sentiment, i com tots, també deriva de canvis fisiològics, químics i neuroquímics.

Ja que parlem d’emocions, com ens han afectat les xarxes socials a l’hora de compartir i gestionar aquests sentiments i emocions?
Les xarxes socials estan transformant el món, i per suposat també l’amor. Avui dia, molta gent, quan busca parella, fa ús de les xarxes socials i d’aplicacions específiques, i això està funcionant, encara que hi hagi casos de fracassos reincidents. Però, malgrat tot, no oblidem que les xarxes socials no poden substituir mai el contacte físic; la pròpia definició de xarxa social no deixa de ser contradictòria, perquè no hi ha res menys social que estar sol davant d’una pantalla. A més, la relació a través de la xarxa no pot substituir tots els elements de relació física i, en especial, la part emotiva.

Parlem de comunicació emocional?
Això és, l’emoció entre les persones és molt important a l’hora de comunicar-se. I aquesta comunicació emocional s’expressa d’una forma que es perd a través del digital: l’expressió corporal, el to de veu, la immediatesa de la resposta facial… El missatge moltes vegades està en l’emoció, no en el que es diu. La cara que posa el teu cap quan arribes tard et diu una cosa i el seu “Bon dia” te’n diu una altra. Però la resposta que t’importa és la primera. La comunicació emocional té dues característiques molt importants, que són la rapidesa i la precisió. La cara d’enfadat no permet cap dubte i, a més, sorgeix com a resposta automàtica al que l’acaba de provocar. I en l’amor això és molt important, alguna cosa es perd a través de les xarxes socials o el WhatsApp, i genera molts problemes.

Per què ens agrada tant parlar de sexe?
Doncs perquè la naturalesa ens hi convida. En la naturalesa hi ha dues forces molt importants que no ens traiem mai de sobre: la de la supervivència i la de la reproducció. Les forces de la supervivència ja les va establir Charles Darwin amb el principi de selecció natural. I ell mateix es va adonar que hi havia altres forces que incitaven no només a sobreviure, sinó a reproduir-se. El sexe existeix perquè és la manera que la naturalesa i l’evolució han establert perquè no deixin de replicar-se mai els nostres gens. Les persones desapareixem, però la majoria, abans de fer-ho, han transmès els gens als seus descendents. L’evolució natural i l’evolució sexual, que en el fons són complementàries, tenen el mateix objectiu: la immortalitat dels gens, la perpetuació de l’espècie.

Diuen que practicar el sexe és saludable. També ho és estar enamorat?
Sí, sens dubte. Enamorar-se és una de les millors coses que ens poden passar a la vida. Desgraciat aquell que no tingui molts tipus d’amor. No estic parlant només de l’amor en parella, sinó cap als familiars, amics, etc. L’amor et fa viure bé, et fa estar molt més a gust que si no tens aquests sentiments. El problema és quan l’amor és tan apassionat que genera contradiccions. Però, quan és sa, l’amor fa viure la vida de manera més intensa, i això és positiu.

En tots els anys d’especialització en la matèria, quin ha estat el descobriment o la conclusió que més li ha emocionat?
Porto 40 anys, des que era un estudiant, investigant el cervell. Quan vaig començar, pensava el mateix que tothom, que som un organisme que té un cervell igual que té un cor, uns ronyons, unes cames, un fetge… Però amb el pas del temps, aquesta idea s’ha capgirat, i ara el que penso és que som un cervell que té unes mans, un cor, un ronyó… És a dir, el cervell ha passat de ser un òrgan més del meu cos a ser el centre del meu cos. Som el nostre cervell, i la ment que aquest cervell crea. Hi ha hagut moltes investigacions sobre el cervell des de les del nostre compatriota i pare de la neurociència, Santiago Ramón i Cajal; fins i tot abans, els grecs ja van intuir que el cervell és l’òrgan que dona sentit a la vida, el que fa que sentim tot el que sentim, inclòs l’amor. Sense cervell no hi hauria amor, i sense amor ni emocions, la vida seria molt més avorrida: són la sal de la vida. Aquest va ser el meu gran descobriment.

L’amor és el camí per ser millors?
Jo crec que sí, per a tot, això és impossible de discutir. Tots som molt més feliços si l’amor és el que impera en la nostra societat, i no l’odi, la violència o la maldat. L’amor ens condueix sempre pel millor camí, és el motor més gran per fer-nos canviar el comportament, per fer el que sigui millor per a nosaltres i per als altres. L’odi és com una medicina que si prens esperant que mori la persona que odies, qui mor en el fons ets tu. Per això hem de viure l’amor, i viure’l sense preocupar-nos massa de si és química o física, o alguna cosa així. Una vegada un senyor em va dir: “Escolti, m’han explicat que l’amor és una descàrrega de dopamina al cervell”. I jo li vaig respondre: “Vostè recorda el que va sentir la primera vegada que es va enamorar? Doncs això és l’amor!”.

 

Text: Javier Márquez Sánchez
Il·lustració: La Perera