Nerea Amorós és arquitecta, té 31 anys i ha treballat en projectes acadèmics i en la construcció d’infraestructures educatives i de salut en països com ara el Senegal, Etiòpia, Ruanda, Kenya i Tanzània. També és una dels 120 estudiants que enguany han rebut una beca de ”la Caixa” per cursar estudis de postgrau a l’estranger. Ella creu en les utopies. I també creu que l’arquitectura és un art social que pot millorar el món i que ho ha de fer.

L’arquitectura i l’educació tenen un impacte directe en l’estructura, la vida quotidiana i el futur d’una societat. Poden tenir efectes catastròfics: per exemple, el genocidi a Ruanda el 1994 va ser ràpid i devastador a causa del sistema educatiu que inculcava a l’ètnia hutu l’odi envers la tutsi. De la mateixa manera, l’educació pot ser una eina alliberadora i que doni forces als vulnerables o menys privilegiats; i l’arquitectura pot ajudar a alleujar problemes, a millorar la qualitat de vida, a facilitar l’accés a una feina, etc. Totes dues coses són eines molt poderoses per generar canvi, transmetre coneixements i reforçar una identitat i una cultura.

En l’àmbit infantil, tots els estudis indiquen que tenir un habitatge adequat i accés a l’educació, a una bona nutrició i estimulació física o a espais segurs per jugar afecta els infants per a tota la vida. També està demostrat que l’obesitat infantil està relacionada amb l’estructura urbana d’una ciutat o barri; que els abusos infantils i els trastorns d’atenció poden estar vinculats a la qualitat i organització espacial de la casa familiar, o que l’esperit crític, la curiositat i el desenvolupament cognitiu tenen a veure amb el disseny de l’aula i de les zones de joc en una escola.

 

 

Durant quatre anys vaig ser professora a l’escola d’arquitectura de la Universitat de Ruanda, que s’acabava d’inaugurar. L’arquitectura és una professió lligada a la cultura d’una regió i una societat. Tenir arquitectes locals no tan sols és positiu per temes d’identitat, cultura i coneixement de la geografia, materials i tècniques pròpies d’un país, sinó que també, en el cas de Ruanda, millora l’economia del país i obre la porta a una nova professió per a centenars de joves amb talent. 

A Ruanda, hi vaig aprendre el meu jo arquitecte. Vaig treballar en el que sempre havia volgut i defenso: fer servir l’arquitectura per aconseguir un canvi social positiu. Crear un estudi d’arquitectura propi, ASA Studio, juntament amb Tomà Berlanda, m’ha marcat en molts sentits. I treballar amb mestres de cases, enginyers, paletes, professors, nens, pares i directors hospitalaris, també. D’ells n’he après perseverança, alegria, a treballar de valent, humilitat, una mica de ruandès (kinyarwanda), a fer murs de maons, i tots els mètodes de latrines que hi ha!

 

 

Ara mateix estic investigant com l’espai construït en camps de refugiats de llarga durada a Ruanda, Uganda i Kenya afecta el desenvolupament infantil. Crec fermament que confinar la gent en camps és erroni, la història ens ho demostra una vegada i una altra. Però també crec que cada vegada es construeixen més camps amb el pretext de la temporalitat i és imprescindible saber com aquests espais afecten les poblacions que s’hi estan, i que aquestes poblacions participin en la creació d’aquest coneixement i el puguin aplicar en el dia a dia. Pensar en aquests espais com a eines ajudaria a crear estratègies més eficients i milloraria el dia a dia de milions de persones.

Segons el sociòleg Manuel Castells, “les palanques més potents de canvi històric en els dos últims segles es van basar en utopies”. Creure en utopies no tan sols és positiu, sinó que és necessari i intrínsec a l’ésser humà, però aquestes utopies també es poden posar en context. Per exemple, en el meu ideal utòpic no hi hauria camps de refugiats. El que estic fent forma part del procés necessari per erradicar-los o per aconseguir més justícia en aquestes situacions. No perdo de vista el meu ideal utòpic, però això no m’impedeix veure que és un procés llarg i que si ara canviem les coses a petita escala, el canvi en els habitants, les comunitats contigües i la societat en general durà al canvi en les grans institucions.

 

Retrat: Rita Puig-Serra