Si hi ha res que caracteritza el ballarí i coreògraf Rubén Olmo (Sevilla, 1980), a més de l’enorme talent que té, és la facilitat per cremar etapes: iniciat a la dansa amb tres anys, amb 14 ja era integrant de la Companyia Andalusa de Dansa, abans de formar part del Ballet Nacional d’Espanya amb 18 anys, companyia en què es va consagrar i de la qual va assumir la direcció el 2019. Però la fama i el reconeixement no han fet que oblidés els orígens al popular barri de Sevilla de Polígono Sur, on el programa CaixaProinfància lluita juntament amb l’Associació Entre Amigos per garantir els drets dels infants més desafavorits.

Com va ser la teva infància a Tres Mil Viviendas de Sevilla?
Feia una vida molt casolana, molt protegit per la família, però vaig tenir la sort d’anar a una acadèmia de ball i això ho va canviar tot. Més tard vam anar a un altre barri popular de Sevilla, a Cerro del Águila, un barri humil però ja més tranquil, i allà ja vaig poder fer més vida al carrer.

Com va entrar la dansa a la teva vida?
A la família no n’hi havia tradició, però vaig anar a una “velá” d’un barri i vaig començar a sentir atracció per la dansa. La mare es va adonar que quan hi havia ball jo sempre n’estava pendent i que sempre jugava ballant. Una mica més tard, sobre els set anys, vaig veure la pel·lícula de Carlos Saura basada en Carmen de Bizet i interpretada per Antonio Gades i aleshores ja vaig acabar d’apassionar-me per la dansa i tot el que l’envolta. Els pares no van tenir cap més remei que dur-me al conservatori de dansa!

 

El bailarín y coreógrafo Rubén Olmo danzando sobre el escenario

 

La dansa era una manera d’evadir-se de l’entorn?
Jo no era realment conscient de l’entorn. Jo veia coses: per exemple, quan volia jugar al carrer, els pares no em deixaven i només podia jugar al bloc per no veure aquells problemes. En el ball hi vaig trobar l’alegria i la manera de jugar. Tant se val de quin barri vens si et crida una vocació. Hi ha artistes a totes les classes socials, però sí que és veritat que, quan vens d’una classe més desafavorida, pot donar més valor al poquet que tens.

Al barri de Polígono Sur hi ha diversos programes d’ajuda adreçats als infants. N’és un CaixaProinfància, que allà treballa amb l’Associació Entre Amigos per oferir-los reforç escolar, activitats de lleure, etc. Has tingut l’oportunitat de veure com van les coses ara al barri?
Hi ha hagut canvis i s’estan fent moltes coses. L’última vegada que hi vaig anar m’hi va convidar la Fundació Alalá, que es dedica a acollir infants que volen estudiar flamenc —ja sigui ball, cant, guitarra o percussió— per treure’ls de tantes hores passades al carrer i per ajudar les famílies que no es poden permetre pagar-los la formació. Vaig tenir l’oportunitat d’estar amb ells, vaig fer una xerrada i a ells els va encantar que a una persona nascuda allà li haguessin anat tan bé les coses. 

Vas trobar a faltar iniciatives com aquestes quan eres petit?
Tant de bo les hagués tingut. El pare es passava el dia treballant i la mare s’ocupava de mi i dels meus germans, i després treballava on podia. Per sort, jo als 14 ja feia gales i podia aportar-hi alguna cosa, però m’hauria encantat trobar-me amb aquestes fundacions, especialment per conèixer grans mestres. Hi ha criatures que es perden en llocs foscos i cal procurar presentar-los alternatives relacionades amb el cant o el ball. A més, l’art i la cultura tenen molta força i quan entren en una casa sempre és positiu: dona alegria i ofereix una altra manera d’entendre la vida.

Quin paper creus que pot desenvolupar la cultura en la millora de les condicions socials dels barris desafavorits?
Per a tots els joves la cultura és important, independentment del barri, perquè de vegades hi ha pares que no detecten que aquella criatura “té art” i que s’hi pot dedicar. O simplement perquè tenir cultura és important per si mateix, i crec que ara mateix els joves tenen molta informació, però molt poca formació, i cal més formació que informació.

L’absentisme escolar és un altre dels problemes greus contra els quals cal lluitar en aquests barris. Com creus que hauria de ser la implicació dels pares en l’educació dels infants?
L’educació ha d’implicar en la mateixa mesura els infants, els pares, els professors i els directors de l’escola. No es pot deixar tot en mans de l’escola. De vegades els problemes venen perquè no s’està prou pels infants i es fiquen en altres històries. 

Quin paper pot desenvolupar l’art en aquesta educació?
La cultura i l’art el que fan és obrir-te la ment a altres perspectives, a altres mons. T’ajuden a desenvolupar la capacitat per inventar, crear i imaginar. I això a la vida és fonamental. 

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Fotografia: Ana Palma i Javier Fergo